Mor l'escriptor Carlos Rojas, guanyador dels premis Nadal i Planeta

L’escriptor barceloní Carlos Rojas, guanyador dels premis Nadal, Planeta, Nacional de Literatura i Ateneo de Sevilla, entre altres guardons, va morir ahir diumenge als 91 anys a la localitat de Greenville (EUA), on residia amb la seva filla Eunice, segons ha confirmat aquest dilluns l’Editorial Valparaíso.

Carlos Rojas va ser un dels novel·listes de més d’èxit de la postguerra espanyola, especialment entre els anys 60 i 70 del segle passat, gènere en què va publicar més de 20 obres, a més d’un destacat assagista de temes històrics. Rojas va publicar la seva primera novel·la, ‘De barro y esperanza’, el 1957. El 1959 va guanyar el premi Ciutat de Barcelona amb 'El asesino de César', i el 1963 va obtenir el premi Seleccions de Llengua Espanyola amb 'La ternura del hombre invisible'. El 1968 va obtenir el Nacional de Literatura amb ‘Auto de Fe', i el 1973 el premi Planeta amb la seva novel·la ‘Azaña’, un retrat literari de qui va ser president de la Segona República espanyola.

Quatre anys més tard va aconseguir l’Ateneo de Sevilla amb 'Memorias inéditas de José Antonio Primo de Rivera', i el 1979 va conquistar el premi Nadal amb 'El ingenioso hidalgo y poeta Federico García Lorca asciende a los infiernos'.

És autor, entre altres títols, de 'Las llaves del infierno' (1962), 'La ternura del hombre invisible’ (1963), 'Adolfo Hitler está en mi casa’ (1965), ‘Rei de Roma’ –en català– (1966), ‘Mein Führer, mein Führer’ (1975) i 'Conversaciones con Manuel María' (1983).

Va ser a més un destacat assagista, amb obres com 'Diálogos para otra España’ (1966), Problemas de la nueva novela española' (1968), 'Unamuno y Ortega: Intelectuales frente al drama’ (1970), 'Por qué perdimos la guerra’ (1970) i 'Diez figuras ante la guerra civil' (1973).

Posteriorment va escriure 'La guerra civil vista por Los exiliados' (1975), 'Machado y Picasso: arte y muerte en el exilio' (1977) i ‘El mundo mítico y mágico de Picasso' (1984), premi Espejo de España.

El 1988 va editar la primera de les tres obres de la «trilogía de jardines», titulada ‘El jardín de las Hespérides'. La segona part d’aquesta obra va ser 'El jardín de Atocha’ (1990), entorn de la biografia de Miguel de Cervantes, també del 1990 és ‘Yo, Goya’, mentre que dos anys després va arribar la novel·la històrica ‘Proceso a Godoy’.

Posteriorment va publicar els assajos ‘¡Muera la inteligencia! ¡Viva la muerte!' (1995), 'Momentos estelares de la guerra de España' (2000) i 'Diez crisis del franquismo' (2003).

La seva última novel·la va ser 'El último rey sobre la tierra', publicada per Valparaíso Ediciones el 2016, en la qual Rojas recorre l’Europa d’entreguerres per mostrar el drama de l’oblit, l’abandonament i la mort. Carlos Rojas també va escriure biografies, edicions crítiques sobre diversos novel·listes de parla anglesa i llibres de text com ‘De Cela a Castillo Navarro’ (1965).

Nascut a Barcelona el 12 d’agost de 1928, era fill del metge colombià Carlos Rojas Pinilla i nebot de qui va ser president de Colòmbia Gustavo Rojas Pinilla (1953-57).  El 1951 es va llicenciar en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona i el 1955 es va doctorar en la mateixa matèria per la de Madrid. 

Va ser lector d’espanyol a la Universitat escocesa de Glasgow i el 1957 es va traslladar als Estats Units com a professor ajudant d’espanyol al Rollins College de Winter Park, a Florida.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

El 1960 va arribar a la Universitat d’Emory, a Atlanta, on va ser professor de literatura durant 35 anys. Inicialment va ser professor agregat de Llengües Romàniques i vuit anys després es va convertir en professor a temps complet i va ocupar la plaça de catedràtic de literatura espanyola d’aquesta universitat.

El 1980 va rebre el reconeixement de la Càtedra Charles Howard Candler de Literatura Espanyola i el 1987 el premi a l’excel·lència en l’ensenyament.  Carlos Rojas, que va ser col·laborador de l’Agència Efe, va rebre el 2004 el Premi a la Lleialtat Republicana, que li va concedir l’Associació Manuel Azaña.