Crítica d''Aves de presa': una reinvenció moderada

Tot i que el títol al·ludeixi a les seves companyes d’equip, ‘Aves de presa’ és sobretot la història de Harley Quinn, i això també queda clar en el seu mètode narratiu: d’una banda, la narració va fent salts temporals i recorre a animacions, subtítols, seqüències oníriques i veus en ‘off’ intermitents per capturar la hiperactivitat mental de la seva protagonista; i per un altre, com ella, es mostra procliu tant a la broma com a la brutalitat. Aquesta estratègia, compte, no sempre juga a favor de la pel·lícula, perquè a estones el relat resulta confús, i els acudits no sempre s’avenen amb la violència.

Sigui com sigui, la pel·lícula rescata Quinn de l’estereotip en el qual ‘Escuadrón suicida’ (2016) la va atrapar –essencialment, un objecte al qual mirar– i la converteix en una cosa semblant a una antiheroïna que, amb l’ajuda dels seus sequaços, es pot posar al capdavant de la seva pròpia aventura, encapçalar missatges més aviat buits sobre el feminisme i el tracte que el món dona a les dones i, per descomptat, encadenar una successió de seqüències d’acció francament entretingudes i orquestrades amb empenta. Hi haurà qui al veure ‘Aves de presa’ trobi a faltar més atenció als personatges, qui lamenti la simplicitat argumental i la falta de girs, i qui consideri que la directora Cathy Yan intenta emular les maneres de Tarantino sense demostrar el talent necessari per fer-ho; i tots tindran raó, tot i que, alhora, coincidiran que, malgrat això, representa una franca millora respecte a ‘Escuadrón suicida’. Una altra tema és si això vol dir alguna cosa.