EL QUE NO SABIES DE...

El director Salvador Calvo ens exlica les anècdotes del rodatge del drama 'Adú'

La bicicleta que van escollir, un element important en la trama, era impossible de conduir

Les escenes de la platja les van filmar a Mazarrón perquè era poc problemàtic però van patir un temporal

ump-stills-manolo-pavn-0152

ump-stills-manolo-pavn-0152

8
Es llegeix en minuts
Eduardo de Vicente
Eduardo de Vicente

Periodista

ver +

Salvador Calvo (1898. Los últimos días de Filipinas) estrena aquesta setmana Adú, un interessant i necessari drama sobre el polèmic tema de l’emigracióAdú, protagonitzat per Luis Tosar, Anna Castillo (El olivo), Álvaro Cervantes (El árbol de la sangre) i el petit debutant Moustapha Oumarou. L’acció arrenca al Camerun, quan un parell de nens que acaben de quedar-se orfes i són perseguits per uns caçadors furtius fugen del seu país amb la intenció de viatjar a Espanya on iniciar una nova vida. Paral·lelament, un home que ha muntat una ONG per defensar els elefants es reuneix amb la seva problemàtica filla i uns guàrdies civils a Melilla i intenten sortir innocents d’un judici per una mort a les tanques.

El film explica tres històries que tenen una certa relació però, en el fons, la que més ens interessa és la del nen que intenta arribar a les nostres costes com si fos la terra promesa. Et deixa amb el cor encongit des de la dramàtica escena inicial a les tanques de Melilla i amb imatges fortes com la de l’elefant executat per arrencar-li els ullals.

Anna Castillo i Luis Tosar interpreten un pare i una filla. / MANOLO PAVÓN

T’identifiques fàcilment amb el nen protagonista, sents el seu dolor i pateixes per ell. En una escena clau al nen li diuen que és un il·legal i se li queda una cara de total sorpresa, ¿què és això?, ¿per què m’anomenen així? Tant de bo la pel·lícula serveixi perquè la gent empatitzi amb els problemes d’aquests africans (no només nens) que no tenen cap altra opció i esperen trobar l’ajuda que mereixen. El millor és que és una pel·lícula que pot servir per crear consciència del problema. El seu director ens explica les anècdotes del rodatge.

–Memòries de l’Àfrica. «Em pregunten contínuament si vam tenir problemes de salut (diarrees, febre, etcètera) durant el rodatge a l’Àfrica. El cert és que filmant la meva pel·lícula anterior a Guinea (1898. Los últimos días de Filipinas) sí que un especialista va haver de tornar a Madrid perquè es va posar fatal. Crèiem que era paludisme, malària o una cosa semblant, al final només va ser una diarrea. En aquest cas concret, l’Anna ha estat regular i els pobres de Tele 5 Cinema que van venir una setmana a controlar com anava tot van tornar i van estar una setmana malalts. Però poc més».

El film també parla dels guàrdies civils de la tanca de Melilla. / MANOLO PAVÓN

–Conillets d’índies. «Durant el primer viatge d’exploració al Benín (el país on rodem, al costat de Nigèria), el productor ens va demanar que mengéssim dos càterings perquè després no hi hagués problemes. Un dels dies en vam enjar un i l’endemà estàvem que ens moríem. Encara bo que ja ens va agafar a Espanya. Tres membres de l’equip van acabar a l’hospital i el metge va haver de venir a casa a visitar-me. Lògicament, aquest menú va ser rebutjat i vam contracar l’altre».

–Les bicicletes no són per al rodatge. «En el film té un paper molt important una bicicleta i en vam escollir una que era molt bonica, però impossible de conduir. Al principi vaig pensar que els nens africans que la utilitzen no havien muntat mai en bici. Al nen n’hi vaig regalar una perquè anés assajant i era normal, però la d’attrezzo era impossible. Vam estar una setmana que pensàvem que se’ns mataven, era indomable. En els plans curts està agafada amb uns invents i portem els nens gairebé com si fossin en un pal·li de Setmana Santa».

La bicicleta que van escollir era ideal... però molt poc pràctica. / MANOLO PAVÓN

–L’escena eliminada. «Hi havia una seqüència que mai es va muntar en la qual el Luis feia fúting i l’Anna corria al costat en paral·lel en la bicicleta sense parlar-se. Ella em va dir que si era l’últim pla de la pel·li hi pujava, però si no ni parlar-ne, perquè costa avall era pitjor i es mataria. Al final ho va intentar i, la cara de tensió que posava ella ens va fer adonar-nos que no valia la pena».

–Un lloc ¿tranquil? «Vam rodar durant un mes al Benín i vam anar a Melilla, el Marroc, Múrcia i Madrid. La guàrdia civil ens va recomanar que l’escena que transcorre al mar la rodéssim a Mazarrón perquè és un lloc on mai hi ha onatge. Doncs es va complir la llei de Murphy i quan vam rodar hi havia un temporal que semblava el Cantàbric. L’equip era dins d’unes coves i l’aigua es ficava per dins. La gent em deia que això no havia passat mai. Vam haver de suspendre la seqüència en la qual el petit ensenyava el més gran a nedar. A més feia moltíssim fred, estàvem a menys 4 o 5 graus. El nen es va ficar un segon a l’aigua i va haver de sortir immediatament per no congelar-se».

Mustapha Oumarou (esquerra) va ser trobat per casualitat. / MANOLO PAVÓN

–Buscando a Adú. «El nen protagonista havia de ser africà. Als 6 anys no són capaços de fer una altra cosa que interpretar-se a si mateixos i algú que només ho sembli no resulta creïble. No trobaràs a Espanya un nen actor que sàpiga, amb naturalitat, caminar descalç, caminar per la selva, menjar amb les mans, adormir-se en un cartró... un munt de coses. Un adult pot, però un nen no. Per això vam intentar trobar-lo al lloc de rodatge. La cap de càsting de carrer es va posar a buscar a les escoles i després d’un mes i mig estava a punt de donar-se per vençuda. Ens va demanar permís per anar més al nord a la frontera amb el Níger tot i que era una regió perillosa, però ella estava entossudidíssima. Després de fer proves en una escola, se li va acostar un nen que vivia en una cabanya i li va preguntar què feien allà unes blanques i va resultar ser ell. Sabia llegir i escriure, el guió se l’explicava com si fos un conte, però no sabia el que era un elefant perquè a la seva zona no n’hi havia, ni un avió. Cada vegada que en passava un es quedava paralitzat mirant al cel...»

–Aterra com puguis. «Els dos nens estaven al·lucinats durant l’escena que transcorre al tren d’aterratge de l’avió perquè mai havien vist un objecte així i els feia por. Evidentment els interiors d’aquesta seqüència van ser fets en un plató perquè cap companyia aèria ens deixaroa trastejar per allà posant en perill el vol».

Els dos nens protagonistes no havien vist mai un avió. / MANOLO PAVÓN

–A la recerca del barco perdut. «Rodàvem al Benín i en el guió imaginàvem que els nens a Mauritània dormien a la platja en un d’aquests esquelets de barcos abandonats. Al Benín no n’hi havia cap, però el nostre dissenyador d’art en va trobar un per Google Maps a la costa de Nigèria, molt a prop, i vam pensar a rodar-lo amb la segona unitat i després ajuntar les dues imatges. Quan van arribar els veïns els van advertir que si anaven fins al barco els segrestarien perquè era un esquer per atrapar turistes. Els estaven esperant per raptar-los i demanar un rescat exprés. Al final, ho vam canviar per les coves».

–Un inici complicat. «La primera escena transcorre a la tanca de Melilla, però només vam rodar allà els plans generals. La vam receear a Madrid i la va fer la mateixa empresa que va construir l’autèntica de Melilla. Excepte, esclar, la concertina que va ser d’efectes especials. Les punxes eren de plàstic i vam haver d’enganxar-les una a una a mà. Era perillosa i la vam fer amb especialistes en tots els plans generals tot i que un dels actors era bomber i hi va poder participar. Vam recrear la part de dalt de la tanca a l’altura dels peus i vam fer els plans curts».

L’escena de la tanca va requerir algun trucatge. / PARAMOUNT

Notícies relacionades

–Rèquiem per un elefant. «En una de les escenes, els caçadors furtius han matat un elefant. He vist fotos d’una matança de 80 paquiderms, a Botswana, on els guerrillers del Sudan els utilitzaven per canviar l’ivori per armes i és una de les coses més terribles que he vist en la meva vida. És un animal que arriba a la nostra mateixa edat, no és el mateix que matar una formiga. L’elefant mort era de porexpan i va ser tallat per Raul Romanillos, un gran artista dels efectes i és impressionant. Ho veies al natural i feia molt efecte. Tot i així van portar carn comprada en un escorxador per posar pel voltant i que hi hagués mosques i l’olor que vam patir va ser infernal. No vull ni imaginar el que és amb un de veritat».

–El campament. «En el tram final apareix un campament d’africans en espera del moment de saltar la tanca. Alguns plans els vam rodar d’amagat amb una mini unitat a la zona autèntica, la muntanya Gurugú del Marroc. Crèiem que li donaria molta veritat, les portadores de la frontera també reals. Quan vam rodar en el nostre set recreat, entre la figuració hi havia molta gent que havia estat en el Gurugú, se’ls posaven els pèls de punta i creien que era important explicar una cosa que no s’havia explicat. Hi havia gent que tenia vivències molt fortes que havia perdut dits a les concertines o gairebé s’ofeguen al mar. Històries tremendes que van provocar que aquell fos un dia de rodatge molt especial».

L’equip va rodar d’amagat al campament de Gurugú. / MANOLO PAVÓN