Keane, després del malson, a Razzmatazz

Desaparèixer del radar durant set anys es pot pagar car, però Keane s’ha trobat que la seva gent seguia allà després d’un període de desconcert, en el qual el seu cantant, Tom Chaplin, es va dedicar a depurar addiccions perilloses i a explicar-ho en un disc en solitari d’entretemps. Ara sabem que darrere de les boniques cançons pop de Keane hi ha un fons més tèrbol del previsible, i la fragilitat emocional embolica el nou disc, ‘Cause and effect’, que el grup va presentar aquest dijous en un Razzmatazz amb les entrades esgotades.

Notícies relacionades

Guerra civil versemblant

Un exercici de terror sense carisma

És la seva sala fetitxe, que va visitar ja en els seus primers temps (la segona, el 2005, amb Rufus Wainwright com a teloner en el seu debut a la ciutat), i es palpava la familiaritat des de l’obertura amb ‘Disconnected’. Tot era al mateix lloc: les dinàmiques melòdiques esveltes, el so pop de línia clara i amb herència dels 80, sense guitarres i assentat als teclats manejats per Tim Rice-Oxley, i la inclinació per la tornada melodramàtica. Una diferència: Chaplin semblava un altre, aprimat i sense cabellera, si bé amb la seva veu cristal·lina en estat de revista.

Concert generós, 25 cançons en dues hores, en què el primer àlbum va representar el seu cofre del tresor amb fites com ‘Everybody’s changing’, ‘Bend and break’ i ‘Somewhere only we know’. Peces que van conviure sense conflictes amb novetats com la recollida ‘Strange room’, favorita de Chaplin, i les eficients ‘Love too much’ i ‘The way I feel’, així com la picada d’ullet per a fans de ‘My shadow’, de l’epé ‘Night train’ (2010), que es va colar en el bis. Keane, lluint sa i estalvi després dels anys del desvari.