EL DISC DE LA SETMANA
Lina i Raül Refree, un viatge a l'ànima del fado
La cantant portuguesa i el músic i productor català ofereixen una recreació arriscada i sensible del repertori d'Amália Rodrigues
Els nous àlbums de 070 Shake, Junius Paul, The Big Moon i Magalí Sare & Sebastià Gris, entre els ressenyats
zentauroepp51783241 foto lina ra l refree para el disco grande autor miguel 200117185907 /
El riu de la música en què Raül Fernández porta remant des de fa més de 20 anys l’ha portat des del remot hardcore melòdic de Corn Flakes, a finals dels 90, a través del pop d’autor del seu vehicle personal Refree fins a arrelar en la cançó popular. Quin viatge. Els gèneres tradicionals representen ara un desafiament per al músic i productor barceloní, dotat d’un sisè sentit per a les veus, femenines en particular, com es dedueix de les seves visionàries aliances amb Sílvia Pérez Cruz, Rosalía i Rocío Márquez, a les quals ara s’ha d’afegir la portuguesa Carolina Rodrigues, coneguda per a les arts com a Lina.
Així com aquelles relacions van sortir de compartir un mateix entorn i de les amistats comunes, el vincle amb Lina el va suggerir la mànager de la cantant, Carmo Cruz, experimentada amb artistes com Madredeus i Rodrigo Leão, que va intuir-hi un camí per explorar. El fruit és un àlbum en què Lina expressa el seu amor pel fado traient-lo de la vitrina i canviant-li el decorat i la relació amb el món. La litúrgia tradicional del gènere és substituïda per una altra: no hi ha rastre de la guitarra portuguesa i les cançons se sustenten per maregasses de teclats, en particular l’harmònium, els sintetitzadors analògics i el piano.
Brunzits i harmonies
Parlar de fado electrònic seria imprecís, ja que es tracta d’un encreuament de sonoritats: dominen les textures càlides i orgàniques, que poden ser una mica espectrals, a la manera d’una Nico, i acostar-se a un timbre de dron que faria feliç l’últim Scott Walker. Lina, que disposa de dos discos com a fadista tradicional (amb el nom de Carolina), és una cantant de formació clàssica i imprimeix una cal·ligrafia tan pulcra com commovedora, i al seu voltant, la fotografia es mou d’una manera inquietant creant paisatges inèdits, amb brunzits sords i vibracions udoladores, però també recorrent a harmonies recollides i arpegis de piano senzills i càlids.
¿El repertori? Cançons que al seu dia va fer seves la gran dama del fado, Amália Rodrigues, i que parlen de pèrdues, enyorances, pors, fantasmes i viatges no se sap on; un material amb fins a sis o set dècades d’antiguitat que reflecteix un dolor de l’ànima que creua la barrera del temps. Com a ‘Barco negro’, un poema de 1954 en què una dona no es vol creure que el seu amant, pescador, ja no hagi de tornar del mar, presagi de la mort simbolitzat per una creu sobre la roca.
Fado de mort i fado transcendent, apuntant a la llum rere la tenebra a ‘Foi Deus’ i la pietosa ‘Ave Maria Fadista’. I tancant, l’homenatge més explícit amb ‘Voz Amália de nós’, una peça gravada originalment pel malaguanyat António Variações, l’única del disc en què sona una guitarra (clàssica), mostrant un altre dels camins substanciosos que condueixen a Amália.
ALTRES DISCOS DE LA SETMANA
L’expectació per un llançament pot crear frustració. No és el cas d’aquest, el primer llarg d’un dels més estimulants talents del rap, la novaiorquesa 070 Shake (22 anys). Aquí desenvolupa el que havia promès: rimes rocoses i suaus, ferotges i afligides, sobre desig, ràbia, supervivència... Tot plegat embolcallat amb la seva magnètica veu càlida i profunda. – Ignasi Fortuny
El contrabaixista de Chicago s’estrena com a líder amb un disc irresistible. Per durada (gairebé una hora i mitja), per varietat (directes, gravacions en estudi, infinitat de formacions), per intensitat (Paul és un vendaval) i per amplitud de mires: del jazz clàssic al hip-hop, del free al funk, Junius Paul tot ho pot. Quina arrencada. –Roger Roca
Notícies relacionades
En el seu segon disc, el grup pop londinenc àmplia la seva paleta sònica (bons sintetitzadors ben disposats) i es proposa alegrar-nos la vida a base d’una meravella melòdica i una lluminositat general. Les cançons amb el títol ‘Barcelona’ sempre sonen a perill, però la seva, miraculosament, és bastant bona. – Juan Manuel Freire
La cantant d’‘Estómac’, de Clara Peya, i el guitarrista mallorquí capgiren les cançons amb què van aprendre música. Peces populars (‘La mort de na Margalida’) i clàssiques (Schubert, Poulenc), en un epé encerclat d’una aura màgica, alhora innocent i inquietant, amb l’enrarit toc de guitarra de David Soler. J. B.
