25 febr 2020

Anar al contingut

ENTREVISTA

La Casa Azul: «La crítica al trap és la mateixa que es va fer al rock-and-roll»

Guille Milkyway porta a Razzmatazz l'àlbum 'La gran esfera', inspirat en la crisi d'una parella de llarga durada

Jordi Bianciotto

La Casa Azul: «La crítica al trap és la mateixa que es va fer al rock-and-roll»

FERRAN NADEU

El concert que La Casa Azul havia d’oferir l’octubre a Razzmatazz va haver de suspendre’s per les delicades circumstàncies d’aquelles setmanes a Barcelona, però se li va trobar nova col·locació, aquest divendres a la mateixa sala. Parlem amb Guille Milkyway.

La Casa Azul practica el degoteig de ‘singles’, però alhora, ‘La gran esfera’ és un àlbum conceptual.

És un disc en el qual volia reflectir el desencant que viuen les parelles de llarga durada, però al final, com que vaig tardar tant a acabar-lo, sis anys, va acabar sent una narració en directe de la meva vida. Quan l’escolto, penso: «que malament que estàvem aquí, fatal, i després vam remuntar...»

Al mateix temps que feia el disc, va viure una crisi de parella i en va sortir.

Havia de ser un disc sobre com ens tanquem en nosaltres mateixos i som incapaços de compartir espais, esferes. Però va acabar sent més positiu. Jo crec molt en narrar així, en primera persona, i no sé fer-ho d’una altra manera.

S’ha criticat La Casa Azul per reflectir una eterna adolescència. Aquest disc, ¿era un intent de reflectir maduració?

No, en un 80% té els mateixos pilars que qualsevol disc anterior. És veritat que fa 20 anys jo volia crear un univers de fantasia, però estic a punt de complir 46 anys i ho narro tot des de la mateixa mirada innocent, directa i lliure. Bé, no sé si innocent, però sí que crec en el fet de viure el teu dia a dia intentant que sigui la teva primera mirada la que et guiï. Hi havia un clixé que La Casa Azul era un grup despreocupat, epidèrmic...

Frívol.

Hi ha una cançó del segon disc, ‘Superguay’, que per a mi té un nivell de profunditat important. Reflecteix la tristesa de quan veus algú que té una parella que l’eclipsa, i ho explica en primera persona. Al posar el títol ho vaig fer a posta: li posaré ‘Superguay’.

No ho va posar fàcil als seus fans que aspiressin a una respectabilitat intel·lectual.

Certament, i he trobat poca gent que m’hagi parlat de què va la cançó. Té un sentit molt pejoratiu: diu que «ell» és tan «superguai» que a tu ni se’t veu.

La música de masses evoluciona. ¿Què és el pop actualment?

Per a mi no ha canviat tant. És una música que s’apropia inevitablement del que tingui al voltant per mantenir-se viu. El reggaeton fa temps que s’ha integrat: Ed Sheeran no hauria construït la seva carrera sense reggaeton. ¡’Shape of you’ és un reggaeton!

Aquest gènere, com el trap, ha marcat una frontera generacional.

En el grup tenim una broma interna. Ens preguntem quant tardarà un cantant de trap que ara sigui «el més» a dir «ja no es fa música com la nostra, els del trap, que sortia del carrer de veritat...» D’aquí 20 anys, alguns diran això de la música que soni: «això no és ni música, bah...» Passarà, perquè ha passat tota la vida. La crítica al trap és la mateixa que es va fer al punk, al rock-and-roll, al jazz...

Però, ¿La Casa Azul pot incorporar aquestes músiques?

No soc gaire conscient de com m’influeixen, però m’interessen molt. L’evolució del hip-hop i del trap, la seva part rítmica, és clarament el que il·lustra el so del segle XXI. Nosaltres, en directe, el tema ‘Ivy Mike’ el comencem amb un ritme de reggaeton.

El trajecte ‘La gran esfera’ arriba a la seva fi. ¿Què serà el següent?

El 28 de gener sortirà l’últim ‘single’, el sisè, ‘El colapso gravitacional’, i el següent ja serà una cançó nova. Estic en un moment efervescent. Hi ha una data fixada, a mitjans del 2021, per al pròxim disc. Al final, faci el que faci, inevitablement ho faig jo, i les cançons tindran una tornada i un so determinat, i aquesta és la tristesa i la grandesa.