L’Institut Català de la Salut ha de pagar 85.000 euros a un pacient amb afàsia per diagnosticar tard un ictus a la Vall d’Hebron

La sentència considera que, tot i que el centre d’atenció primària (CUAP) de Casernes de Sant Andreu a Barcelona havia activat correctament el Codi Ictus en detectar en el pacient símptomes compatibles, el Servei d’Urgències de l’Hospital de Vall d’Hebron no va continuar amb aquest protocol per causes desconegudes i no va derivar el pacient al neuròleg de guàrdia fins passades gairebé 24 hores des de l’ingrés, malgrat que la documentació del trasllat especificava l’activació del codi.

La tarda del 21 de gener de 2022, a les 19.39 hores, un pacient va acudir al CUAP acompanyat de la seva filla per presentar desorientació, confusió i dificultats per expressar-se, tot i que al matí havia estat bé. Al centre sanitari es va fer una exploració urgent en què es va detectar desorientació i un discurs desorganitzat, motiu pel qual el CUAP va activar el denominat Codi Ictus i el va derivar de manera immediata a l’Hospital de Vall d’Hebron, on va ser traslladat pel SEM amb documentació en què es feia constar l’activació del protocol d’actuació i la possibilitat que la persona patís un atac isquèmic cerebral.

Segons els advocats del Col·lectiu Ronda, que han representat el pacient, aquest protocol especialitzat constitueix un circuit d’actuació urgent que ha de coordinar tots els nivells assistencials (emergències, atenció primària, hospitals i unitats especialitzades) per garantir una resposta ràpida i homogènia davant qualsevol sospita que una persona pugui estar experimentant un accident cerebrovascular. L’objectiu és que no transcorrin més de 60 minuts entre el moment en què una persona presenta els primers símptomes i l’inici del tractament adequat, ja que, en cas d’ictus, cada minut que passa des de l’inici dels símptomes implica la pèrdua de milions de neurones, de manera que una actuació ràpida pot marcar la diferència entre una recuperació funcional i una discapacitat permanent.

La sentència assenyala que el pacient va ingressar a l’hospital en menys d’una hora després d’arribar de l’ambulatori, però que, un cop a Urgències, no es va continuar amb els processos establerts en el protocol, que inclouen derivar de manera immediata la possible víctima d’un ictus al servei de neurologia. En lloc d’això, durant la nit de l’ingrés hospitalari i el matí següent, a Vall d’Hebron es va tractar el pacient com si presentés un quadre confusional o una encefalitis vírica, realitzant proves (analítica, radiografia de tòrax, TAC cranial inicial) que no van mostrar alteracions significatives ni van aportar indicis definitius sobre la causa de les afectacions.

No va ser fins a l’endemà a les 19 hores, amb gairebé 24 hores de retard respecte al que estableix el protocol, quan, davant la persistència de la simptomatologia, el pacient va ser sotmès a la revisió d’un especialista en neurologia que va diagnosticar una afàsia mixta que podria tenir origen en un ictus de l’artèria cerebral mitjana esquerra. La sentència remarca que aquest diagnòstic va ser plenament confirmat l’endemà, 23 de gener, mitjançant la realització d’un TAC que va evidenciar l’existència d’un infart cerebral, a conseqüència del qual, i després de rebre l’alta l’1 de març de 2022, el pacient presenta un quadre permanent d’afàsia que continua afectant de manera significativa, ara com ara, la seva capacitat per comunicar-se i mantenir la seva autonomia personal.

Per això, el jutjat considera que s’ha d’indemnitzar el pacient, ja que l’assistència sanitària oferta per l’Hospital de Vall d’Hebron va ser deficient per l’incompliment dels paràmetres i del circuit assistencial establerts pel Codi Ictus, malgrat la plena compatibilitat de la simptomatologia del pacient amb els indicadors propis d’un accident cerebral. La sentència indica que el retard en la realització d’una valoració especialitzada va comportar una «pèrdua d’oportunitat terapèutica», és a dir, la impossibilitat d’accedir a tractaments mèdics com la fibrinòlisi intravenosa o la trombectomia mecànica que, si s’haguessin aplicat dins l’interval de 4,5 hores o 6 hores respectivament des de l’aparició dels símptomes, haurien pogut incrementar entre un 33% i un 48% les possibilitats que el pacient superés l’episodi cerebral sense conseqüències permanents o amb seqüeles molt menys greus que l’afàsia que avui li impedeix continuar amb la seva vida prèvia a l’ictus.

Malgrat això, el jutjat admet que, en casos com aquest, resulta impossible establir amb total certesa que un diagnòstic precoç de l’ictus hauria pogut garantir la plena recuperació del pacient sense conseqüències posteriors. Però, en qualsevol cas, es constata que el pacient va ingressar a l’hospital en un moment en què aquests tractaments, que han demostrat la seva efectivitat per minimitzar els efectes d’un ictus, encara podien aplicar-se, per la qual cosa s’ha de considerar que es va privar el pacient de la possibilitat d’accedir a una curació completa o gairebé completa que una intervenció primerenca hauria pogut oferir.

Diligència sanitària

Notícies relacionades

El noi malalt de tètanus millora i evoluciona satisfactòriament

Taules rodones i vaixella blanca en lloc de les sorolloses safates metàl·liques: així són els nous menjadors escolars de Barcelona

Óscar Serrano, membre de l’equip jurídic que ha assessorat el pacient afectat, recorda que «des del punt de vista jurídic, els professionals sanitaris no tenen una obligació de resultat, és a dir, no se’ls pot exigir que sempre aconsegueixin curar o assolir els objectius pretesos de les seves intervencions i tractaments. No obstant això, sí que tenen el que s’anomena una obligació de mitjans, que implica que han d’actuar amb diligència, coneixement i respecte als protocols i estàndards professionals en tot moment».

En aquest cas, l’advocat admet que «mai és senzill determinar quan ens trobem davant d’un cas de mala praxi mèdica i cada situació requereix una anàlisi acurada», però recorda que «en termes generals podem parlar de responsabilitat quan no es reconeixen els símptomes d’un ictus, no es practiquen les proves necessàries o no s’actua amb la rapidesa que exigeixen els protocols», tal com ha succeït en el cas jutjat. «No es pot afirmar amb certesa quin hauria estat el resultat dels tractaments, però no hi ha dubte que la demora ha reduït de manera significativa les possibilitats de recuperació del pacient i ha pogut agreujar les greus conseqüències que continua patint quatre anys després de l’ictus».