Anar al contingut

CRÒNICA D'ÒPERA

Una 'Aida' a la qual li va faltar un bull

L'òpera de Verdi va tornar al Liceu amb la monumental escenografia de telons pintats de Mestres Cabanes

Pablo Meléndez-Haddad

Una 'Aida' a la qual li va faltar un bull

La tornada d’una òpera tan popular com ‘Aida’ és una bona notícia per al Liceu, perquè amb obres com aquesta el públic acudeix en massa i s’equilibren les finances malgrat el gran nombre de funcions programades. En aquesta ocasió tornava tot un clàssic, l’amortitzat muntatge amb l’escenografia de telons pintats de Mestres Cabanes de mitjans del segle XX, una bonica peça de museu que havia demostrat funcionar molt bé, però aquesta vegada el director d’escena, Thomas Guthrie, va imposar tal quantitat de situacions i punts de vista que no només va desmuntar la màgia dels telons amb aquest pròleg i epíleg absurds, sinó que va omplir d’activitat domèstica les escenes, va optar per cartells tipus cinema mut amb informació discutible i va posar figurants per tot arreu, nens inclosos, sempre ‘fent coses’. Va canviar els ballets convencionals per apostes modernes que van convèncer en el sacrifici de l’escena de la invocació a Fthà i en la lluita dels mestres de ‘capoeira’, tot i que la fórmula era més apropiada per a una lluita grecoromana que egípcia. Encara bo que hi havia els bonics telons destacats per la il·luminació d’Albert Faura.

El repartiment incloïa gairebé tots els protagonistes debutant en els seus papers, i potser per això mateix va destacar especialment, per línia i adequació a l’estil, el desimbolt Amonasro de Franco Vassallo, de cant impecable, expressiu i absolut sentit dramàtic. El veterà Kwangchul Youn va estar sobrat, mentre que desil·lusionaven el poc seductor Rei de Mariano Buccino i, sobretot, tant el sonor Radames del tenor coreà Yonghoon Lee –una raresa indòmita de la naturalesa amb una veuassa ‘verista’ aquí completament fora d’estil– com la voluntariosa Amneris de la mezzosoprano francesa Clémentine Margaine, la bonica veu de la qual no tenia res a fer amb el paperot verdià que defensava, sense greus i fins i tot desafinant.

La soprano nord-americana Angela Meade va complir amb nervis com Aida –aquí sense maquillatge de negra davant de la correcció política– en un paper de gran exigència que segur que en el futur li reportarà èxits, amb un tercer acte espectacular (exceptuant la dicció anglòfila i malgrat aquesta pujada al si bemoll que se li va trencar); ella és una gran intèrpret, però òbviament li falta decantar aquest personatge immens.

Potser a tots els hauria ajudat a trobar camins més adequats quant a estil un ‘regista’ més centrat en els seus protagonistes que en les escenes costumistes, com també un director musical provadament verdià i de tradició operística, perquè el correcte i musical Gustavo Gimeno, aquí un excel·lent concertador que ¡també debutava l’obra! no va poder fer-los brillar. Bona actuació de la simfònica liceista –fins i tot amb trompetes ad hoc– i amb alts i baixos el cor, no sempre brillant en una obra feta perquè es llueixi.

Temes: Òpera Liceu