26 set 2020

Anar al contingut

REFERENT DE LES LLETRES CATALANES

Mor l'escriptora Isabel-Clara Simó als 76 anys

L'autora, que tenia una malaltia degenerativa, va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 2017

Anna Abella

Mor l'escriptora Isabel-Clara Simó als 76 anys

RICARD CUGAT

Dona temperamental, franca, valenta i amb molt caràcter, defensora dels drets i llibertats de les dones i els nens i amb un tenaç compromís per «la independència dels Països Catalans», aquest dilluns ha mort als 76 anys, a la seva casa de Barcelona, Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943), ferma abanderada i indiscutible referent de les lletres catalanes des que, sent una jove universitària en ple franquisme, Joan Fuster li va fer descobrir que aquella llengua, la d’Ausiàs March, que ella només utilitzava oralment, pertanyia a una cultura mil·lenària. «I llavors, per primera vegada, vaig escriure un conte en la llengua en què pensava i sentia. Em van caure unes llagrimotes que no us podeu ni imaginar», recordava la veterana escriptora, degana de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), quan fa un parell d’anys era distingida amb el 49è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Isabel-Clara Simó es considerava a si mateixa una persona «vitalista», es va resistir fins al final a deixar-se doblegar per l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA) que se li va diagnosticar fa uns anys, una malaltia degenerativa a la qual, deia, havia «decidit plantar cara» sense deixar d’escriure perquè, si no ho fes, se sentiria «morta». I, prolífica i multipremiada autora de gairebé 60 obres al llarg de la seva vida –les dues últimes les va publicar l’any passat (‘Prime time. Irreverències’, a Gregal; i ‘La sarbatana’, aCrims.cat)– havia acabat la que ara serà la seva novel·la pòstuma, ‘Al teu gust’, sobre la qual continuava intercanviant correus electrònics amb el seu editor de Bromera, Gonçal López-Pampló.      

Primer de nombrosos premis

Amb només 12 anys, i gràcies a la gran biblioteca del seu pare mestre, ja havia llegit Herman Hesse i coneixia bé Pío Baroja i William Faulkner quan va arribar a la Universitat de València i va entrar en el cercle de Joan Fuster. Va estudiar Filosofia i Periodisme i de 1972 a 1983 va dirigir el setmanari ‘Canigó’ –fundat pel seu marit, el periodista Xavier Dalfó, amb qui es va establir definitivament a Barcelona–, des d’on va lluitar per la recuperació de la llengua i cultura catalanes. Va ser el 1979 quan amb el seu primer llibre de relats, ‘És quan miro que hi veig clar’, va guanyar el premi Víctor Català, primer de molts guardons, entre els quals destaquen el Sant Jordi (‘La salvatge’, 1993), el de la Crítica Serra d’Or (Alcoi-Nova York, 1985), el de la Crítica dels Escriptors Valencians (‘El professor de música’, 1998), el Trajectòria de la Setmana del Llibre a Català (2013), el Jaume Fuster (2013) i el Joanot Martorell (‘Amor meva’, 2010). 

La novel·la va dominar entre la nombrosa obra de Simó, però també va cultivar la poesia (la seva falta de destresa amb els versos en els seus inicis la van portar a definir-se com a «poetastra»), el teatre (‘Còmplices’, ‘La visita’), l’assaig (com l’homenatge a Montserrat Roig ‘Si em necessites, xiula’ i ‘Sobre el nacionalisme’), el gènere negre (el festival Tiana Negra ja tenia previst divendres retre-li homenatge), el juvenil, els guions televisius (sèrie ‘La granja’) i radiofònics i l’articulisme (en mitjans com ara Serra d’Or, ‘El Temps’, ‘Avui’, ‘Diari de Barcelona’, EL PERIÓDICO i ‘El País’).

Literatura per pensar i sentir

Va ser professora d’institut i de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). També doctorada en Filologia Romànica, va ser nomenada el 1996 delegada del llibre del Departament de Cultura de la Generalitat i va formar part de l’ILC, institució de la qual seria nomenada degana el 2016 i que el juny passat li retia un homenatge. Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1999) i membre de l’Associació d’Escriptors a Llengua Catalana (AELC), defensava que amb la seva escriptura buscava «crear novel·les d’idees i crear atmosferes». «La literatura és art i l’art no serveix per a res, no és útil. La literatura és un instrument de pensar, de sentir i de cultura», opinava fa un parell d’anys, i lamentava que la literatura catalana s’hagués professionalitzat i industrialitzat molt i que s’hagués anteposat l’aspecte comercial a la qualitat. 

Compromís amb la independència de Catalunya

Amb la mateixa passió amb què va defensar la llengua catalana, l’autora de ‘Júlia’ (1983) va mostrar un ferm compromís amb la lluita per «la independència dels Països Catalans» per la seva situació «provincial, colonitzada, agenollada» i es considerava una «independentista amb moltes ganes de deixar de ser-ho» tot i que puntualitzava: «L’independentisme, a diferència del feminisme o de ser d’esquerres, no és una ideologia; jo no odio Espanya, vull que siguem bons veïns, m’agrada la pluralitat i la barreja». De la seva actitud pública van sorgir en els últims anys títols com ‘Cartes d’independència a la vora d’una tassa de te’ (2011), amb la també malaguanyada Patricia Gabancho, i ‘Adéu, Boadella’ (2008), clara crítica a l’actor per la seva actitud contrària a la independència.  

Simó, quan va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, va confessar haver-se sentit «rebutjada i no estimada» i va lamentar que se l’hagués tractat sempre amb «certa displicència i fins i tot rebutjat per ser dona i, a més gran, per escriure per a les tietes o històries d’amor per a dones». I, acompanyada per la popularitat entre els seus lectors, va esgrimir caràcter: «Cada bufetada m’ha servit per impulsar-me».