Nacho Vegas, cremant les naus a Apolo

Al seu últim disc, el doble ‘Violética’ (2018), Nacho Vegas va trobar la manera d’expressar els seus desacords amb l’estat del món anant més enllà del ball de consignes polítiques (que sí que va acompanyar a ‘Resituación’, del 2014) i desplegant cançons alhora compromeses i substancioses. La gira que es tanca aquests dies ens ha portat al millor Vegas, fonent aquell alt present amb el millor del seu passat i beneficiant-se d’una banda devastadora, com vam poder disfrutar aquest dijous a Apolo.

Aquest Nacho Vegas enfonsa arrels en la nostra història i vol fer de les cançons un vehicle compartit. Allà hi va haver, obrint la nit, ‘El corazón helado’, amb el seu relat entorn dels maquis, reposant sobre la tornada d’‘ay, ay dolor’ aixecat per les deu veus del Coru Antifascista Al Altu La Lleva, que van acompanyar l’asturià durant tot el concert.

Memòria revolucionària

A Vegas li agrada embolicar-se ara de lletres cantades en comunitat, que amplifiquen la sensació d’estar revelant veritats com temples, i tendeix a fondre les textures de la cultura rock amb motllos la cançó popular. Allà es van situar peces com ‘La voz tomada’ o la més nova, llançada l’estiu passat, ‘A les rexes de la cárcel’, en asturià i a partir del poema que va gargotejar a la seva cel·la un obrer capturat en la vaga revolucionària del 1934.

Notícies relacionades

L’empresa mèdica que portarà IA catalana a un concurs de l’ONU

Imanol Arias és condemnat per frau fiscal i Ana Duato n’és absolta

Cançons amb ecos d’una memòria antiga, en les quals Vegas va ser narrador i ‘crooner’ sostingut per les catedrals aixecades per aquest quintet en el qual figuren tres quartes parts de León Benavente, amb Abraham Boba al teclat, i enriquit per les doctes guitarres (i el banjo) de Joseba Irazoki. Traient el millor tant de les peces més delicades (‘Ser árbol’) com en els acaloraments elèctrics de ‘Crímenes cantados’ o en la deliciosa ‘La última atrocidad’, entre el Cave bíblic i els duets de Gainsbourg, aquí amb Blanca Lamar, de Les Sueques, com aïrada ‘partenaire’.

Tot encaminat a una crema de naus que, amb el beneplàcit de Woody Guthrie (la llegenda «this machine kills fascists», impresa a la pantalla), va conduir una filera de clàssics coronada amb ‘Que te vaya bien, Miss Carrusel’ i ‘El hombre que casi conoció a Michi Panero’, victòries que Vegas és capaç de tornar a mirar de tu a tu.