Crítica de 'Tributo a Sabina. Ni tan joven ni tan viejo': la llarga ombra de l'artista

L’àlbum d’homenatge no s’extingeix i després de l’edició de ‘Voces del Mediterráneo’, disc consagrat al clàssic de Serrat, és ara el seu col·lega Sabina el que inspira una d’aquestes operacions de culte que realcen vells catàlegs. Un doble àlbum obert al repertori de totes les seves èpoques i destinat a demostrar que el cantautor d’Úbeda ha influït músics de famílies molt diverses: trobadors, rockers, melòdics, flamencs i mestissos desfilen retent-li honors.

Sabina ha inspirat tres àlbums d’homenatge fins ara, el de veus femenines ‘...entre todas las mujeres’ (2003), el cubà ‘La Habana canta a Sabina’ (2011) i el flamenc ‘De purísima y oro’ (2012). Aquest és el menys planificat, amb artistes de perfils variats, joves i veterans, tot i que una mica decantat al pop comercial. Per molt bona que sigui una versió, difícilment farà oblidar un original amb llegenda, però aquí podem delectar-nos amb algunes preses amb personalitat i sentiment, que fonen l’essència de la cançó amb la de l’intèrpret.

‘Piano-bar’ i rock’n’roll

No és exactament el cas del ‘Ruido’ que obre l’àlbum, molt subjecte al llenguatge ‘knopflerià’ de Fito & Fitipaldis i no tant al d’un Coque Malla que hi passa com un visitant. Però, sí, de l’apropiació de ‘Contigo’ per part d’Alejandro Sanz, íntima i afligida, sobre un teixit íntim de piano i contrabaix. També Bunbury treballa curosament a ‘Donde habita el olvido’, solemne sense fer-se l’interessant més de l’imprescindible, i Leiva, portant a un franc rock’n’roll ‘El caso de la rubia platino’. Territori, aquest, en el qual es mou Estopa amb un ‘Pacto entre caballeros’ a tomba oberta, i la reunió d’Andrés Calamaro, Ariel Rot i Germán Vilella, ressuscitant Los Rodríguez a ‘Princesa’.

És tot un assoliment l’acostament de ‘Calle Melancolía’ a un Extremoduro amb violí per part de Robe Iniesta, allargat a pler. I surt reeixit el ‘19 días y 500 noches’ compartit pel recitat de Benjamín Prado i la rèplica flamenca de la jove ‘cantaora’ madrilenya Travis Birds, asfaltant el camí perquè el Niño de Elche i Guitarricadelafuente (el jove Álvaro Lafuente) uneixin les seves veus en un ‘Cerrado por derribo’ una mica mancat de sang.

La seqüència que enllaça la ‘copla’ ‘Y si embargo te quiero’ amb ‘Y sin embargo’ es transforma en una conversa atmosfèrica entre Zahara i Dani Martín d’emotivitat latent. Serrat s’avé molt amb Rozalén a ‘A la orilla de la chimenea’, i Mikel Erentxun i Rufus T. Firefly s’atreveixen amb un rock a l’estil dels Beatles tardans per a ‘Lo niego todo’. Amb el clímax lleuger de ‘Y nos dieron las diez’, compartit com ‘We ara the world’, acaba un recorregut molt ampli (25 cançons), amb irregularitats i mostres que Sabina continua podent treure el millor d’intèrprets de vegades allunyats de la seva estètica musical. JORDI BIANCIOTTO

---

ALTRES DISCOS DE LA SETMANA

El fèrtil trobador experimental de Manacor captiva amb aquestes cançons propenses a la malenconia i al clima enrarit, sobre les quals flota la mort del seu germà, el pintor Joan Serra. Cançons de bellesa latent, recollides i somiadores, amb còmplices com Pep Toni Ferrer (Oliva Trencada) i Jaume Manresa (ex Antònia Font). J. B.

Després de la seva bona entesa a ‘Good time’, Daniel Lopatin (àlies Oneohtrix Point Never) torna a posar música a una altra odissea novaiorquesa dels germans Safdie. L’‘score’ és deliciosament intrusiu: corals, saxos desencadenats i sintetitzadors marejadors no només reflecteixen l’ansietat general, sinó que l’augmenten. JUAN MANUEL FREIRE

Notícies relacionades

La vida sense Paul Auster

Viatge cinematogràfic a Brooklyn

La magnitud de Travis Scott és tan merescudament aclaparadora que el seu últim treball, malgrat no ser brillant, lidera les llIstes ianquis sense despentinar-se. Aquest disc és una compilació de cançons col·laboratives que serveixen de presentació del nou segell del raper de Houston. Compta amb una col·laboració de Rosalía, en el que és el primer tema publicat de la cantant amb un artista dels Estats Units. IGNASI FORTUNY

A la fi, justícia: la veu de l’Arkestra de Sun Ra té el seu propi disc, tot i que sigui un recopilatori pòstum. Durant 25 anys com a cantant i ballarina de l’Arkestra (1968-1992), Tyson va ser l’altaveu de la visió afrofuturista de Sun Ra. Melodies suggeridores, dramatisme, humor, amor.... Ni un segon d’avorriment en una hora de música que encara sona a pura màgia. ROGER ROCA