Ana Belén, 'Vida' a la talaia del Palau

Amb ‘Vida’ (2018), el seu primer disc de composicions inèdites en 11 anys, va reprendre Ana Belén la conversa amb un públic que ha crescut amb ella i que se sent reflectit en les seves cavil·lacions de maduresa i en la seva celebració d’una certa plenitud existencial. Obra, com sempre, d’aromes variades, amb introspecció, pinzellades socials i sacsejos llatins, que va acompanyar amb nous matisos les cançons de sempre aquest diumenge al Palau, nit de tancament de gira en el marc del Festival Mil·lenni.

‘Vida’, la cançó, firmada per Víctor Manuel, va obrir la nit deixant anar una mirada serena des de la talaia, però recordant allò que si deixes de pedalar caus de la bicicleta: «Mientras una se mueve, / la vida se hace más ancha», va acabar el tema, amb una Ana Belén desinteressada per retirar-se a les casernes d’hivern i alhora a punt per recordar d’on ve en ‘Yo también nací en el 53’. Al cap i a la fi, les velles causes continuen sent les d’avui, amb un renovat ímpetu si és possible, com va apuntar al presentar aquesta ‘Mujer valiente’ («que está aprendiendo a decir que no»), una peça composta per Rozalén, autora de nova planta que s’ha afegit a les seves fonts d’alimentació com en altres temps Pedro Guerra o Bebe.

Veu dominadora

Notícies relacionades

Guerra civil versemblant

Un exercici de terror sense carisma

La seva veu conserva el seu brillant timbre de sempre, consagrada a un equilibri d’emotivitat i perfeccionisme tècnic, dominadora de pauses dramàtiques i inflexions emfàtiques, elegant i amb el seu punt de distanciament. Les instrumentacions, dirigides des del teclat pel seu fill, David San José, van fluir d’una manera confortable, de vegades entre brises lleugeres(‘Las cuatro y diez’, traient ferro al relat iniciàticd’Aute) i desviant-se cap al jazz-blues (‘La salida no es por ahí’) i el swing: simpàtic però menor assalt a ‘Cómo pudiste hacerme esto a mí’, d’Alaska i Dinamarca. Entre les novetats van destacar la lluminositat tropicald’‘Esta vida es un regalo’, de Juan Mari Montes, i sengles troballes d’aquest talent semiocult anomenat Federico Lladó, mort el 2013.

L’anunciat «viatge emocional» va assolir les seves cotes més intenses de la mà de Sabina en ‘A la sombra de un león’ i ‘Peces de ciudad’, peces de buidament interpretatiu que van conduir al degoteig d’èxits com ‘Contamíname’, ‘El hombre del piano’, ‘Derroche’... I aquesta picada d’ullet al Chico Buarque juvenil amb ‘La banda’, una cançó que tot ho transforma al seu pas, suspenent angoixes i misèries, objectiu últim, entenem, d’aquesta Ana Belén que es vol lligada per sempre a l’art de l’escenari.