'El vecino': un superheroi d'estar per casa

En moltes històries de superheroisl’important no està tant en l’acciói la lluita contra el malvat com en tot el que acompanya el personatge, des de la seva càrrega de responsabilitat fins als seus conflictes interns, passant per descomptatpel que passa quan es treu el vestiti ens endinsem en el seu espai privat, a la rebotiga del superheroi, com se sol dir.

Això és precisamentel que més va interessar a Sara Antuña i Carlos de Pandoa l’hora d’adaptar el còmic de Santiago García i Pepo Pérez,‘El vecino’(Editorial Astiberri), en el qual s’aborden les aventures d’un superheroi d’anar per casa des d’una òptica costumista.

Però no volien fer un producte convencional, sinóapostar per un sentit de l’humor propi i arriscat. Per això van reclutarper fer el guió el tàndem format per Miguel Esteban i Raúl Navarro,habituals en l’escena del posthumor i creadors al costat d’Ignatius Farray de ‘El fin de la comedia’,i a Nacho Vigalondo per dirigir-ne els primers capítolsi imprimir-ne el segell autoral.

Un heroi circumstancial

«Jo era fan del còmic original i havia parlat molt amb Pepo deles relacions que emparenten ‘El vecino’ amb la meva pel·lícula ‘Extraterrestre’,a l’utilitzar els gèneres per parlar del minúscul en un entorn domèstic a través d’un heroi circumstancial», comenta Vigalondo. «A més, sempre he sentitmolta curiositat per fer alguna cosa relacionada amb els superheroisque no estigués en sincronia amb les pel·lícules dels estudis».

‘El vecino’ explica la història d’amistat entre José Ramón,un opositor que s’independitza i surt per primera vegada del seu poble,i Javier, que viu a la porta del costat i que, a més de ser un jove en la trentena sense rumb en la vida,té una identitat secreta, la de Titán,un justicier una mica llardós que ha d’aprendre a utilitzar els poders que acabat d’adquirir.

«És un superheroi reconeixible», continua Sara Antuña. «El barri on viu resulta identificable,també els pisos compartits d’estudiants que apareixeni les situacions que travessa. És com el reflex d’una generació, amb una feina precària i amb tendència a mantenir relacions estranyes».

L’estètica i l’esperit

Carlos de Pando assegura que no volien fer una paròdia o sàtira del cine de superherois. «Per a això ja està ‘Súperlopez’», sinó provocar un xoc entre el gènere de superherois i la comèdia picaresca-costumista espanyola més plana. Una cosa semblant al que va fer Ibáñez a ‘13 Rue del Percebe’ però en clau pop i impregnat d’una èpica pansida.

L’estètica i l’esperit d’‘El vecino’ ens fa pensar en ‘Super’, de James Gunn, i en ‘Zebraman’, de Takashi Miike. «Sí, en efecte, crec que‘Zebraman’ és potser la millor pel·lícula de superherois de la història. El moment en què el personatge es disfressa i decideix fer el pas de sortir al carrer i comprar una llauna de Coca-Cola en una màquina em sembla increïble», diu Vigalondo.

‘El vecino’ té a més una altra particularitat: la barreja entre actors amb una gran acceptació popular, com Quim Gutiérrez o Clara Lago, i d’intèrprets desconeguts que es converteixen en autèntiques revelacions, com Adrián Pino (José Ramón) i Catalina Sopelana.

Sense referències

«En el cas de Quim no vam tenir cap mena de dubte», diu Antuña. «Va fer una prova espectacular, es va ficar en el paperi es va sentir molt identificat amb el model de jove desastre. Sabia improvisar en el moment adequati afegir frases seves».

«Jo soc molt pesat a l’hora de buscar referències», continua Quim Gutiérrez. «PeròNacho no me’n va donar cap d’altres còmics o pel·lícules,sinó que vam treballar sobre un model de la vida real, un amic del seu poble,un tio molt motivat que es motiva tota l’estona»,diu rient l’actor.

Clara Lago reconeix que li fa molt respecte la comèdia, i que no sempre ho ha passat bé en aquest registre. «No totes les he disfrutat, de vegades a l’hora de rodar estava cagada. Però en aquesta ocasió ha sigut molt agradable, m’he sentit lliure i m’ha donat l’oportunitat d’experimentar coses noves».

Reflexió sobre les xarxes socials

Notícies relacionades

'El vecino', el superheroi de còmic que viu al costat

Blur no té ningú que els canti

A més de parlar de lajoventut sense expectatives vitals o laborals,de l’ambient de precarietat i de les relacions poc consistents, la sèrie reflexiona entorn d’altres elements que es troben presents en la nostra vida quotidiana, com les xarxes socials. «Els likes generen ansietat i pressió,ens situen en un lloc incòmode perquèsempre ens estem comparant amb els altres. Converteix tothom en esclau de la valoració aliena», diu Lago.

I, per acabar, una altra sorpresa. ¿Qui és el malvat? En aquesta ocasió l’antagonista no és una figura clàssica com sí que ho era al còmic (el Doctor Tentacles), sinó...les cases d’apostes. «La sèrie va en realitat que tots els personatges intenten convertir-se en la millor versió d’ells mateixos. ¿I què apareix com a enemic a l’ombra al seu barri? Les cases d’apostes ques’estenen com si volguessin envair-nos»,diu Antuña. «Aquest és l’enemic de fora, però també hi ha el de dins. Javier haurà de lluitar contra ell mateix,contra la seva mandra i supèrbia», conclou Carlos de Pando.