200 ANIVERSARI DE LA PINACOTECA

Els 11 mesos que el Museu del Prado va ser català

Durant part de la guerra civil, les principals obres de la pinacoteca van estar amagades a diverses ubicacions de Barcelona i Girona

L'operació de salvament del patrimoni artístic que va posar en marxa el Govern de la República va ser imitada més tard per altres museus

prado traslado jlroca / periodico

6
Es llegeix en minuts
Juan Fernández
Juan Fernández

Periodista

ver +

Entre el març de 1938 i el febrer de 1939, el Museu del Prado va ser a Catalunya. No l’edifici d’estil neoclàssic que acaba de fer 200 anys en la seva ubicació del passeig madrileny al qual dona nom, sinó les seves obres més úniques, com ‘Las Majas’ de Goya, ‘Las Meninas’ de Velázquez, ‘La crucifixió’ d’El Greco i un altre mig miler de creacions clau de la història universal de la pintura. Però no van ser exhibides, sinó que van romandre amagades, i perfectament embalades, a diverses localitzacions de Barcelona i la província de Girona. Va tenir lloc en el context de la guerra civil, una contesa que si bé va sembrar de mort i tragèdia el país, va permetre escriure una pàgina especialment emocionant i heroica –però poc coneguda pel gran públic– d’amor a l’art.

«El Prado és més important que la República i la Monarquia. Perquè en el futur hi podrà haver més repúbliques i monarquies a Espanya, però aquestes obres són insubstituïbles». La frase se li assigna a Manuel Azaña, el president de la República, pronunciada enmig d’una discussió acalorada amb Juan Negrín, el president del Govern entre 1937 i 1939, a qui va prevenir: «Si aquests quadros desapareguessin o es fessin malbé,vostè s’hauria d’engegar un tret».

Un camió amb tresors del Museu del Prado, a punt de marxar de Madrid

La gravetat de la sentència d’Azaña permet calcular l’alta consideració que el Govern de la República tenia del tresor artístic que hi havia a la pinacoteca madrilenya i dona sentit a la complexa operació logística que va ordenar posar en marxa per evitar que desaparegués sota les bombes. En el futur, aquest pla, en què Catalunya va participar acollint i protegint durant onze mesosles principals obres del Prado, seria imitat per altres museus de tot el món per salvar els seus patrimonis en similars situacions bèl·liques.

Operació salvament

Els explosius llançats per l’aviació feixista italiana sobre Madrid el 16 de novembre de 1936, tres dels quals van caure directament sobre el Museu del Prado, van advertir les autoritats republicanes del perill que corrien les obres que hi havia a la pinacoteca. Davant la impossibilitat de trobar-los un amagatall segur a Madrid, el Govern va ordenar a la Junta del Tresor Artístic l’elaboració d’un pla per salvar-les, que incloïa l’embalatge minuciós i segur de les pintures més importants i el seu trasllat posterior lluny del front.

L’ordre va ser clara: El Prado havia d’acompanyar el Govern allà on estés. Seguint els seus passos, el novembre de 1936 les pintures van començar a ser transportades a València amb unes quantes obres pertanyents a col·leccions privades. Aquell tresor no viatjava sol. L’acompanyava una comitiva formada per un grup de funcionaris i tècnics del museu, capitanejada pel pintor Timoteo Pérez, que no es va separar dels ‘rembrandts’, ‘goyas’, ‘tizianos’ i ‘murillos’ fins després d’acabar la guerra. «Espanya i la història de l’art tenen un deute infinit cap aquestes persones, ja que sense la seva valentia i generositat, el Prado avui podria no existir», afirma Arturo Colorado Castellary, catedràtic de la Universitat Complutense i director del congrés que va celebrar la pinacoteca aquest octubre per rememorar l’operació i honrar els seus participants.

Rafael Seco de Arpe / JOSÉ LUIS ROCA

Les peripècies que van viure al costat dels quadros donen per rodar una pel·lícula d’aventures bèl·liques. L’avanç de la guerra cap al llevant va obligar el Govern de la República a moure la seva seu de València a Barcelona el novembre de 1937. Cinc mesos després, a bord de 36 camions, les obres, els tècnics del Prado i els seus familiars van fer el tortuós camí costaner que separava la capital valenciana de Catalunya, amb les tropes franquistes trepitjant-los els talons.

‘Las Meninas’, amenaçades

De fet, al passar per Benicarló (Castelló), una bomba va destrossar el balcó d’una vivenda i la runa es va precipitar sobre el camió que portava ‘Els afusellaments’ i ‘La càrrega dels Mamelucs’ de Goya, que van quedar greument malmesos. A Tortosa, un nou contratemps: la caixa que embolicava ‘Las Meninas’ no cabia pel pont que creuava l’Ebre. Apressat, el militar republicà al comandament de l’expedició va proposar desmuntar la tela del bastidor i enrotllar-la. «La meva mare ens va explicar que el meu avi es va plantar davant seu i li va dir: ho farà per sobre del meu cadàver. Temia que la pintura es desenganxés de la tela si la doblegaven. Al final, la camioneta va creuar per un altre pont allunyat de la ruta. El viatge es va endarrerir, però ‘Las Meninas’ es van salvar, explica Rafael Seco de Arpe, net de Manuel de Arpe, el restaurador que anava amb la comitiva.

Carlos Pérez Chacel / JOSÉ LUIS ROCA

La precipitació de la fugida els havia impedit preveure un lloc segur per deixar els quadros, per la qual cosa, en un primer moment, els van haver de buscar un lloc provisional almonestir de Pedralbes i a dues vil·les de Viladrau Sant Hilari Sacalm (Girona). Timoteo Pérez es va quedar amb les obres que van fer escala a Barcelona. «Jo tenia set anys, no entenia on em portaven, però mai oblidaré com em va impressionar el Tibidabo la tarda que em van acompanyar a conèixer-lo», recorda Carlos Pérez Chacel, fill del pintor responsable de l’operatiu i de l’escriptora Rosa Chacel, que també anava amb l’expedició.

Quatre setmanes més tard, ja l’abril de 1938, els quadros van ser traslladats als tres amagatalls on passarien els deu mesos següents: els soterranis dels castells de Perelada i Figueres i la mina de talc de la Vajol, situada a pocs quilòmetres de la frontera amb França. «A la cuina del castell de Perelada, el meu avi va haver d’improvisar un taller per restaurar els quadros fets malbé a Benicarló. Sobretot, li va costar salvar ‘La càrrega dels Mamelucs’,que havia quedat trencat en 18 trossos», explica Rafael Seco de Arpe.

En territori català, les obres del Prado van viure els seus moments més tràgics. El propi Azaña, allotjat també al castell de Perelada, escriuria que de nit es preocupava pensant que les bombes franquistes, per tal d’acabar amb la seva vida, poguessin destrossar també els ‘velázquez’ que dormien sota del seu dormitori.

Rumb a l’exili

El final imminent de la guerra omplia d’incertesa el destí d’aquell capital artístic, però al final la solució arribaria de l’exterior. En aquesta hi va estar implicat el pintor barceloní Josep María Sert, que mantenia unes bones relacions amb Franco i vivia a França des de l’esclat de la guerra, i des d’allà es va encarregar d’organitzar un comitè internacional de museus per fer-se càrrec de les obres a l’altra banda de la frontera.

Notícies relacionades

A Figueres, Julio Álvarez del Vayo, en nom d’un Govern republicà en plena estampida, va firmar l’acord amb els representants del comitè museístic internacional per a l’entrega dels quadros, que van creuar França entre el 4 i el 9 de febrer de 1939 als mateixos camions en què fugien els exiliats i, en ocasions, sent carregats a mà per portadors. Un tren s’encarregaria més tard de transportar les teles des de Perpinyà a Ginebra, on van quedar dipositades a l’empara de la Societat de Nacions fins a la seva tornada a Espanya després d’acabar-se la guerra.

Entre els membres de l’equip de salvament hi va haver destins dispars. Seco de Arpe va tornar amb la seva família a Espanya i va continuar amb la seva feina de restaurador. Timoteo Pérez i Rosa Chacel van triar l’exili. «A casa mai van parlar d’aquest tema, era un tabú», recorda el fill de tots dos. «El cert és que aquesta història s’hauria d’explicar a les escoles, perquè és de les que fan que un se senti orgullós. No obstant, per desgràcia, pocs espanyols la coneixen», conclou el catedràtic Colorado Castellary.