'Mujercitas': distingida correcció

Ha de ser difícil introduir nous matisos a una història portada tantes vegades a la pantalla com la de la novel·la de Louisa May Alcott. La versió de 1933 dirigida per George Cukor era molt bona. La de 1949, de Mervyn Le Roy, complia: era més glamurosa que dramàtica. La dels 90, de Gilliam Armstrong, resultava massa encotillada. Fins i tot n’hi ha una de l’any passat que porta la història al temps actual. La de Greta Gerwig, sòlida però una mica convencional, aporta poques novetats: la seva estructura narrativa en temps diferents o la manera de llegir algunes de les cartes amb els actors adreçant-se directament a càmera.

Fora d’això, la nova ‘Mujercitas’ segueix l’itinerari de les quatre germanes en temps de guerra i en temps de pau, les enveges entre algunes d’elles, la relació amb la mare (la millor d’un bon repartiment, Laura Dern), la diferència de classes, el pes que tenen els que se n’han anat i la lleugeresa d’alguns dels que s’han quedat.

Notícies relacionades

Greta Gerwig: «El feminisme ja era a la novel·la de 'Donetes'»

¿Missió impossible?

Gerwig, que confia per segona vegada el protagonisme central en la que ja és de moment la seva actriu fetitxe, Saoirse Ronan, no modernitza la història, però sí que actualitza, per dir-ho d’alguna manera, el seu discurs feminista. 

En tot cas, la seqüència en què Jo explica a la seva mare les seves conviccions resulta retòrica, ja que aquestes conviccions han sigut expressades millor amb els seus actes. L’abús musical tampoc ajuda que el film trobi la seva fermesa.