24 febr 2020

Anar al contingut

ALTRES ESCENARIS POSSIBLES

Espiritisme amb veu i piano

La cineasta Lulu Martorell va ressuscitar els versos del seu amic Pepe Sales en un recital íntim en una mansió del Putxet

Nando Cruz

Espiritisme amb veu i piano

FERRAN NADEU

Algunes cançons sonarien incòmodes en una sala de concerts. El seu historial tèrbol i subterrani faria que, a l’exposar-les sota els focus, es recremessin. És el cas de les maquetes que va gravar Pepe Sales als anys 80 i 90 i que mai fins avui havien sigut editades. Ja tenim el disc ‘Amor etern alt grup de risc’, però no tenim l’autor, mort el 1994. La seva amiga Lulu Martorell les havia conservat i ocasionalment n’havia tocat algunes en reunions d’amics. Presentar-les ara en públic demanava un espai amb una certa intimitat.

Davant la impossibilitat de trobar una casa okupa amb piano de cua, potser on millor ressonarien els versos de Sales, el lloc triat és una mansió del Putxet. El passadís d’entrada a la casa és més gran que la sala Sidecar. Al jardí, millor no acostar-s’hi. A la porta de vidre fan cua els primers espectadors. N’hi ha un que vol sortir. Un responsable de la discogràfica li dibuixa una creu a la mà amb un bolígraf: «Aquí tot és molt underground», fa broma, per fer-li entendre que no té el tampó de les sales de concert. Però el terme underground no acaba de casar amb aquest casalot.

Sostre de cinc metres amb moltes, bustos de marbre, làmines daurades amb relleu decorant els poms de les portes, barguenyos nacrats, imponents setials de cadiratge de fusta esculpida i aquest quadro d’un crist de tres metres observant la taula en la qual s’amunteguen els vinils i cedés que es regalen amb el preu de l’entrada. Al saló, hi ha unes 50 cadires de tisora distribuïdes en semicercle davant un immens piano de cua. Sobre el piano, un canelobre de sostre més discret que el que il·lumina la resta de la sala. El saló és immens, amb xemeneia, però aviat es quedarà petit i el públic buscarà lloc a l’escala de fusta que condueix a la segona planta.

Des del llit de l’hospital

El saló sembla l’escenari d’una sessió d’espiritisme d’una pel·lícula adolescent. Familiars i amics s’han reunit per retrobar-se amb l’esperit de Pepe Sales. La primera connexió és a través del seu nebot Martí, que llegeix un fragment del seu dietari; un que va escriure el març del 81 en plena cura de desintoxicació a l’hospital. «Tinc un ànsia que m’escanya», va escriure. I Martí Sales el rellegeix, el reinterpreta i el reviu. Podríem escoltar lectures del nebot Sales tota la nit. L’escriptor i cantant d’Els Surfing Sirles  podria donar vida, sentit i emoció a un prospecte de Myolastan. Ara rellegeix una carta que el seu oncle va escriure a la Lulu. Ella, al fons del saló, subratlla alguns versos amb rialletes còmplices i xiuxiueja comentaris tipus «això que deia ara és boníssim».

Lulu Martorell segueix com quan presentava el 1984 el programa musical ‘Pleitaguensam’: jupa de cuir i cabell arrissat. O com en la posterior ‘Glàsnost’, on ja va participar activament Pepe Sales. D’aquest últim són les filmacions que ara inunden el saló. La música s’escolta bé, però la seva silueta s’escampa borrosa i abonyegada sobre les cortines i portalades blanques de la tribuna en què hi ha el piano de cua. És un cineclub espectral.

«El Pepe ja ha aparegut. Ara tot serà directe pur i dur», proclama la Lulu. És l’hora d’escoltar les paraules de Sales en boca de la seva amiga de l’ànima. Explica la pianista Marina Herlop que «la música no té un cos físic però et connecta amb el teu», que és un art amb «les seves pròpies regles, unes regles que no es veuen». Martorell és una intèrpret aficionada, però les ha descobert. No s’ha après les cançons. Hi ha conviscut fins que se li han enganxat a la pell. Algunes eren poemes que amb el pas dels anys suplicaven ser musicats. I ara, davant el piano, no ha de fer res més que deixar-los ballar i caure.

Becs i palles

El temari de la vetllada contrasta amb la sobrietat del saló, però fins i tot el públic de més edat, i aquí n’hi ha de 70 anys, encaixa aquests versos sobre becs i palles, violacions i talego, fascinació pels camells, homosexualitat voraç, martiri, deliri i la llibertat total del que se sap condemnat. Alguns tombs poètics desperten rialles. Gairebé tots els finals esclaten en silencis de plom. Per allà hi ha Pau Riba, un altre il·lustre representant de la burgesia rebotada catalana criat a deu carrers d’aquesta mansió. I el poeta Enric Casasses. I el fundador de la revista ‘Ajoblanco’ Pepe Ribas. I el jove músic Bru Ferri. I l’antropòleg Manuel Delgado, a qui la Lulu dedicarà ‘Lliure, lliure’, un altre d’aquests ‘50 poemes d’amor i droga’ que interpreta com si ho hagués fet sempre.

Lulu Martorell, al piano / FERRAN NADEU

Així que avança la nit, els versos de Sales són cada vegada menys d’ell i més d’ella. Aquesta presa d’‘Hola pàtria’ sona avui més relaxada, lliure i incisiva que la que va gravar per al disc. «Sóc captaire del vist-i-plau dels amics / Renegaire abans morit que polit / Pardal a pics ferit / Mussol de lluna gris / Pardal a pics feliç / Tancat mussol al pis», picotejava Sales en el poema ‘Pellaire’. I la Lulu, la seva advocada plenipotenciària, corona el poema amb una sabonosa guinda que fa somriure els més vells del lloc: «Mussol, Moussel, Legrain París».

De tant en tant sona el timbre, un timbre de so aspre; de casa amb serventa. Però res pot trencar l’encanteri. La Lulu encaixa aquests versos durs i encegadors com sacs de guix i els deixa caure suaument com sacs de plomes, còmoda en aquest triple rol de mèdium: d’usufructuària d’unes cançons alienes i d’experta biògrafa que les ordena per etapes (Barcelona-Mallorca-Vallclara) i les decora amb detalls que ajudaran a comprendre-les millor.

Imaginin una Marianne Faithfull sense mica de divisme. Una Faithfull que canta a casa per als amics. Eludint qualsevol maleïdisme; maleïdisme burleta, si de cas. Recreant versos sobre mono, luxúria, droga, lefa, sida i mort amb la tranquil·litat que li dona saber que està dirigint-se a persones que coneixen el plantejament, nus i desenllaç i no necessiten judicis morals. Amb una naturalitat inconcebible en un escenari professional i artificial. Quan s’acabi el concert, la Lulu s’aixecarà i amb una mà a la cintura i l’altra assenyalant amunt, cap a l’omniabsent Pepe, semblarà Tony Manero en persona.

¿Què ha sigut això? ¿Un concert privat anunciat per Facebook? ¿La presentació íntima d’un disc únic sense gairebé premsa musical? ¿Una sessió d’espiritisme? ¿L’exhumació d’un capítol incòmode de l’underground barceloní? ¿Un sopar nadalenc amb l’absent ben present tot i que no li van haver de posar un plat a taula? ¿La lectura d’un testament amb 25 anys de retard? «Una conjura estranya i bonica», va proposar la Lulu. En qualsevol cas, l’antítesi d’un funeral. Llevat que fos un d’aquests en què el personal surt en pau, taral·lejant la melodia que ha sonat quan s’emportaven el taüt.

«Udol, udol, udol, udol...».
 

Temes: Poesia Música