Harry Styles, vida després del fenomen fan

Passar de la ‘boy band’ a la carrera adulta amb aparença de llarga durada és una maniobra d’alt risc en què molt pocs (hola, Robbie Williams) se n’han sortit sense estimbar-se. Però en aquesta categoria haurem de començar a col·locar Harry Styles, qui, contra (gairebé) totes les previsions, n’ha tingut prou amb dos àlbums per donar-nos a entendre que hi hem de comptar a l’hora d’explicar el pop d’aquest moment del segle XXI.

Un pop que defuig impulsos revolucionaris, si bé pot cridar l’atenció, com a traç del signe dels temps, la seva manera de barrejar sensibilitats: dinàmiques de superproducció, girs folk hereus dels cantautors dels 70 i trames ocasionals d’un r’n’b lleuger. L’integrant de One Direction ja va donar el seu cop d’efecte amb el primer àlbum amb el seu nom, fa dos anys, i ara ‘Fine line’ reforça l’aposta i la fa una mica més diversa.

Vistes a Laurel Canyon

El disc s’obre pas amb l’‘up-tempo’ i la tornada coral de ‘Golden’, insinuant un pop esvelt que va incorporant regustos de soul i r’n’b amb la sensual ‘Watermelon sugar’ i un ‘Adore you’ realçat per pistes electròniques. La progressió de cançons convida a pensar en una sonoritat molt contemporània fins que es cola ‘Cherry’amb el seu cant recollit i els seus arpegis de guitarra acústica. Qui hauria dit, quan One Direction omplia l’Estadi Olímpic (estiu del 2014) amb els seus ‘hits’ invasius, que Styles tenia un racó en el seu cor per als ‘singer-songwriters’ de Laurel Canyon, per a Joni Mitchell i Crosby, Stills, Nash & Young.

Després d’un parell de moments menors, la balada llagrimosa ‘Falling’ i l’entreteniment de ‘To be so lonely’,sorgeix l’Styles més profund amb ‘She’, en sintonia amb un soft-rock remot i emotiu, camí del que podríem anomenar el tram més adult de l’àlbum, fins al seu clímax. De ‘Sunflower Vol. 6’, amb arranjaments excèntrics (sitar inclòs) i harmonies vocals manieristes (amb ecos de The Beach Boys) a la simptomàtica ‘Canyon moon’, que sembla sortida d’una barbacoa ‘hippy’ davant la posta de sol al Pacífic. D’aquí a la simpàtica ‘Treat people with kindness’, amb reeixits cors femenins, i una ‘Fine line’ que tanca l’àlbum amb la seva divagació al voltant de la línia que separa l’amor de l’odi i que culmina amb un ‘crescendo’ una mica inflat.

No és un disc perfecte, però consolida el perfil de Harry Styles com un creador pop disposat a pensar per si mateix i a estirar fils inesperats. Fi com a vocalista, ajudat per una colla de ments pensants (Kid Harpoon, còmplice de Florence + The Machine, i el proveïdor de ‘hits’ Tyler Johnson l’acompanyen en la composició), convida, igual que l’últim Justin Bieber, a pensar que hi pot haver vida després del fenomen de fans i a incidir en la noció d’un ‘mainstream’ substanciós.

ALTRES DISCOS DE LA SETMANA

Soto Asa és una mena de follet sobrat de màgiaque es manté amagat dels grans focus que ara miren cap a l’escena urbana. El de Ceuta, únic, es manté en el seu univers de videojoc que projecta amb la seva veu filtradíssima a base de reggaeton psicodèlic. Com va fer el 2018 amb ‘Down music’, amb el seu tercer àlbum torna a estar entre els millors treballs de l’any. - Ignasi Fortuny

El trio synth-pop Au Revoir Simone, favorit de David Lynch, es pren cada vegada més temps entre discos. Un consol: aquest segon àlbum en solitari de la seva component Annie Hart, potser menys efectiu i emotiu que els discos del grup, però amb el seu encant. Melodies falsament naïf per a les tardes de l’hivern. Juan Manuel Freire

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Viarnès basteix la seva música a partir de bucles hipnòtics de piano. I al seu voltant disposa un eixam de sons, primer gairebé imperceptibles, després cada vegada més densos i foscos. I així, lentament, la música passa d’austera a majestuosa sense perdre l’escala humana. Aquí, entre tecles, cordes i potenciòmetres, hi ha algú explicant una història. - Roger Roca

La banda del Camp de Cartagena es fa grancombinant un swing acústic lluminós amb el rock corpulent de fines harmonies vocals, servint ‘roots’ amb llum mediterrània al seu imaginari sentimental. Hi ha una aura mística en aquestes peces que causen impacte, com ‘Everywhere’ o ‘Way down’, aportant una emoció universal amb guant de seda. J. B.