Emocionant bogeria per La Casa Azul a Mèxic

«Tinc la sensació d’haver estat agitant una ampolla de refresc amb gas durant deu anys i a l’obrir-la ha sortit tota l’espuma de cop». Així resumeix Guille Milkyway la seva experiència mexicana. Encara no s’ha recuperat del ‘jet lag’ i continua fascinat mostrant imatges dels dos concerts que hi ha celebrat: un en un club de Ciutat de Mèxic i un altre al festival Catrina de Puebla. Guille intenta explicar l’impacte que li ha causat veure tanta gent, tan lluny d’Espanya i tan profundament emocionada per la seva música. Però li costa.

«Fa deu anys que a cada comentari que feia a les xarxes algú responia: ‘Sisplau, veniu a Mèxic’», explica. Hi ha fans que m’ho han demanat fins a 80 vegades. «És gent que ha establert una relació molt intensa i fidel amb el grup. Alguns feia 15 anys que esperaven aquest moment», afirma sorprès. Milkyway era el fre principal per anar a Mèxic perquè no tenia confiança en el seu directe, però una vegada va consolidar la banda que l’acompanya des del 2017 va dir: «Ara, sí». Tot i que, és clar, ara La Casa Azul són cinc persones i sis més coordinant la logística. ¿Com es pot creuar l’Atlàntic amb tanta gent?

La possibilitat va arribar amb una oferta del festival Catrina, en què compartirien cartell amb Hombres G, The Flaming Lips, Mac DeMarco i Karol G, entre d’altres. Tocarien de dia i només 40 minuts. Per això van organitzar un concert previ en una sala de la capital. Aquelles 1.500 entrades es van esgotar en deu dies. Inaudit per a un grup que mai havia trepitjat Mèxic. Inaudit per a un grup que ara, just 20 anys després del seu primer concert, es disposa a omplir la sala Razzmatazz per primera vegada. A Xile i l’Argentina també senten gran devoció per La Casa Azul, però allò de Mèxic va més enllà de tota lògica.

Tremolors a l’aeroport

Quan el grup volava cap a Mèxic, algú va preguntar per les xarxes en quin avió arribaria. Qualsevol ‘tour manager’ hauria negat aquesta dada, però per a Guille era qüestió d’educació oferir-la. «Si algú fa tant temps que ens espera i vol rebre’ns i fer-nos una abraçada, ¿per què no?», diu. Quan van aterrar a Mèxic, hora i mitja abans del previst, hi havia un centenar de persones esperant-los. No eren fans indie-pop com els que van assistir a la seva gira pel Japó i Corea del Sud el 2005. Aquesta vegada el públic era molt variat. Un tipus amb rastes i la seva dona, amb un nadó en braços. Un nen que va xiuxiuejar a Milkyway un secret. Joves que l’abraçaven tremolant. I crits. I plors.

Aquesta seria la constant durant els seus cinc dies a Mèxic. Es feien una foto prenent una ‘michelada’, la penjaven a Instagram i deu minuts més tardapareixien dos nois i dues noies que s’havien escapat de l’escola per veure’ls. Un d’ells portava tatuat el logo de La Casa Azul al braç. El públic mexicà que ha connectat amb La Casa Azul és qualsevol cosa menys uniforme. «Era una antiescena en tots els nivells: d’edat, de maneres de pensar, d’entorns familiars, de maneres de vestir... És absolutament variat i eclèctic», afirma. Però, ¿per què gent tan diferent adora un grup tan poc famós? «Hi va haver una telesèrie ‘teenager’, ‘Soy tu fan’, en què sortia música de La Casa Azul. Amb el temps he entès que va tenir molta incidència», diu.

«Aquesta sensació de ‘beatlemania’ ha sigut present des que vam arribar a l’aeroport. I l’hem disfrutat com nens, però no ha sigut el destacable. El més destacable és aquesta relació tan profunda», afirma una vegada i una altra. Hi ha hagut histèria, però sobretot hi ha hagut una connexió molt intensa amb moltíssima gent. «És gent que ha anat al més pur: sense saber res de mi, s’ha agafat a les cançons», diu. «I me’n sento molt orgullós», confessa.

Tres hores i quart xisclant

El seu debut a la sala de Ciutat de Mèxic va ser un deliri. «Mirés on mirés hi havia gent plorant. Tota l’estona. ¡I el concert va durar tres hores i quart!», assegura. «La gent cridava tant que el soroll entrava pels micròfons i encara es multiplicava més. Vam tenir un problema molt seriós. No ens sentíem ni amb els auriculars que portem en directe. El bateria no sentia la claqueta», diu. «Era una cridòria constant. ¡En cada cançó! Per primera vegada ‘La revolución sexual’ no va ser la més corejada. Ho van ser totes», recorda encara desbordat. I encara faltava la gran cita a Puebla, on actuaria davant de milers i milers de fans més.

El grup va intentar tocar una hora al festival Catrina, però va ser impossible. «Algunes persones havien conduït 13 hores per veure’ns», afirma. I va decidir sortir a saludar-les al final del concert. No va ser tant un bany de fama com una nova constatació que les seves cançons havien fet impacte. «T’explicaven coses molt bèsties d’una manera que et salten les llàgrimes. I no volien res més de tu que donar-te una abraçada i explicar-te la sort que han tingut d’escoltar la teva música». Li costa respirar al recordar-ho. Pensa en aquest home que se li va acostar per dir-li que fa deu anys va passar per una mala època i va intentar suïcidar-se dues vegades, però que un dia, caminant pel carrer, una cançó de La Casa Azul li va salvar la vida. A la cua, al costat d’aquest fan hi havia el seu fill de dos anys.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Guille va estar quatre hores abraçant, firmant, posant i escoltant històries. Quatre hores que li van permetre constatar l’impacte d’una cançó quan caça una persona en el moment precís, tot i que sigui a milers de quilòmetres de distància. Aquesta aventura ha sigut tot un regal per a La Casa Azul. I ara, com deia la ranxera, Guille ja només pensa a tornar, tornar, tornar.