El Roto dialoga amb Goya

«Si Goya visqués avui, publicaria a la premsa diària. Va ser el primer dibuixant satíric espanyol, i el millor de tots els temps». Qui fa aquesta afirmació sap del que parla. Andrés Rábago (Madrid, 1947) porta mig segle realitzant autòpsies de l’actualitat en vinyetes que sovint esgarrifen de tan crues i precises, en els seus inicis sota el pseudònimd’OPS  i des de fa anys camuflat rere la firma d’El Roto  –a mitjans dels anys 90 publicava diàriament aEL PERIÓDICO DE CATALUNYA i ara ho fa a ‘El País’–. D’algú que té aquest filtre en la mirada, s’entén el que li ha passat al Museu del Prado.

La tardor del 2017, la direcció de la pinacoteca va convidar el dibuixant a passejar per les seves sales a la recerca d’inspiració. Com si la llei de la gravetat exercís també el seu influx en el camp de l’art, El Roto va acabar atrapat per les teles de Goya després de fer unes quantes voltes pel centre. No només el va atreure la força del seu llenguatge pictòric, també la complicitat de qui s’acaba de trobar amb un inesperat col·lega de professió. «La seva obra és plena de sàtira social i crítica al seu temps, i en el pintor hi ha una clara intenció de comunicació. Goya volia ser entès pel gran públic, per això va fer els gravats. Sens dubte, avui els seus dibuixos els veuríem als diaris», afirma.

Diàleg a crits

Durant diversos mesos, Rábago va passar els matins dels dimecres deambulant per les sales de Goya del Prado, i allà, amb dedicació d’amanuense, es va entretenir a prendre notes que més tard va passar a la cambra fosca de la seva imaginació, que és on ell macera tot el que veu per crear els seus dibuixos. «No és bo dirigir la ment. Si ho fas, es torna rígida i doctrinària. Jo treballo així, mai sé per on tiraré, m’inspiri en Goya o en l’actualitat», explica.

El resultat de la seva indagació per l’univers pictòric del mestre del XIX són les 36 aiguades que componen‘No se puede mirar’,la mostra que el dibuixant tindrà exposada al públic al Prado fins al16 de febrer, i que formen part també del llibre homònim publicat per a l’ocasió per l’editorial Reservoir Books. L’exposició coincideix en el temps amb‘Solo la voluntat me sobra’, la col·lecció de dibuixos de Goya que el museu ha reunit en una sala situada just a sota de la d’El Roto. Es diria que les dues exhibicions dialoguen a crits per l’escala que les comunica.

Rábago va manllevar el títol de la seva d’un gravat de ‘Los Desastres’ que retrata la desesperació d’un grup d’individus a punt de ser executats. Els dibuixos d’El Roto sí que es poden mirar, però és impossible fer-ho i sortir indemnes de les aspres reflexions que l’autor hi filtra. A la sèrie es poden veure siamesos apunyalant-se entre si, dones sent atacades per les urpes de bèsties, caçadors disparant a llibres voladors i penjats muntant els seus propis cadafals amb la soga amarrada al coll.

Sense concessions

Notícies relacionades

Els habitants del Museu del Prado

Els 11 mesos que el Museu del Prado va ser català

«Goya va ser un gran investigador de la condició humana i sovint va retratar l’home matant-se a si mateix. Som l’única espècie que es dedica a aniquilar-se», analitza Rábago. Han passat dos segles des que el pintor va retratar el seu temps sense vergonya, però la seva mirada, segons el vinyetista, conserva intacta la seva vigència, factor que li ha facilitat el seu treball de relectura. «L’ésser humà no ha canviat. Ha evolucionat el seu domini de la tècnica, però la seva ànima s’ha fossilitzat. Aquest desfasament l’està portant a causar autèntiques catàstrofes», assenyala.

En l’excursió que El Roto proposa pel costat més tenebrós de Goya no hi ha concessions a l’autocomplaença. El ‘Perro semihundido’ del pintor s’ha convertit en els seus dibuixos en el Goofy de Disney; la làmina titulada ‘El paisaje’ mostra una muntanya a punt de desplomar-se sobre una casa. «Vivim sotmesos en la ‘disneyficació’ de la cultura, tot es banalitza i es degrada», diu Rábago en referència al primer. El segon el porta a recordar-se del medi ambient. «No ens enfrontem a un problema climàtic, sinó humà. Canviar el carbó per altres fonts no servirà de res mentre ens continuï guiant la cobdícia», avisa.