Manolo García, contacte directe al Tívoli

Un any després de muscular el seu cançoner portant-lo per primera vegada, ¡a aquestes altures de la seva carrera!, al Palau Sant Jordi, Manolo García se n’ha anat a l’altre extrem amb aquesta gira acústica d’escenaris recollits. Concerts amb tacte de fusta, molta corda i aromes àrabs, escenografia amb detalls màgics i disposició del cantant a baixar a la platea i ficar-se entre el públic per cantar-li a la cara. Manolo pròxim, al qual després del concert d’aquest dimarts al Tívoli, l’esperen tres més al mateix teatre, un al Liceu i dos al Palau.

El que no ha canviat és l’afany de sadollar el públic amb les seves arts i les del seu grup, començant per Olvido Lanza, el violí del qual es va obrir pas des de la platea encaminant-se a la primera cançó, ‘Exprimir la vida’, i rumb a una sessió que va superar les tres hores. Ocasió per cridar l’atenció cap a peces poc transitades o llunyanes, com les boniques ‘Solo amar’ y ‘Sombra de palmera’, i portar el seu món a un terreny una mica menys físic, conforme amb el fons oníric de moltes de les seves cançons. Les bandúrries i el llaüt de Josete Ordóñez, mirant al sud i a orient, i el mateix Manolo García acompanyant-se amb un timbal propi de la música magribina.

Filosofia de vida

Notícies relacionades

¿On és Martin Margiela?

La People in Red Barcelona destil·la solidaritat i glamur

Repertori divers, amb marge per a rescats remots (la ja originàriament acústica ‘San Gennaro, de Los Rápidos) i un parell de ‘medleys’ apuntant a El Último de la Fila, el segon amb fites com ‘Sara’ i ‘A veces se enciende’. Endinsant-se en peces que reflecteixen una filosofia de vida, apel·lant a la puresa d’esperit i la fusió amb la natura: ‘Océano azul’, compartida amb el públic. En el centre del quadro, un Manolo García amb el seu do intacte per magnetitzar mirades, amb tot el seu poder vocal i certa estampa de figura de conte ultramuntana que ens parla de coses que van a contracorrent.

No fa falta que se celebri una Cimera del Clima perquè Manolo García invoqui els valors de l’ecologia, ja que ho fa des de sempre, i al Tívoli hi va acudir en mencions explícites: «no val reduir emissions; s’han d’eliminar». En el clímax de la nit, i després de posar-se amb la il·luminació nadalenca i reclamar «menys tauletes i més filosofia i humanitats», estirant el repertori ‘in extremis’ (‘Carbón y ramas secas’, ‘Somos levedad’, ‘Una tarde de sol’...), ja només quedava simular sorpresa («¡quina sorpresa!», va dir fent broma) quan el públic li va venir a dir que no se n’anava a casa sense sentir una cançó: ‘Insurrección’, erigida tres dècades després com un símbol emprenyat i alliberador.