CRÒNICA

Kiko Veneno, vibrant 'flamencodèlia' a Apolo

El músic va lluir el seu bon moment amb l'inquiet repertori de 'Sombrero roto' en la primera edició del festival 'Rock & Palmas'

zentauroepp51161875 barcelona  30 11 2019 concierto de kiko veneno en la sala ap191201173050

zentauroepp51161875 barcelona 30 11 2019 concierto de kiko veneno en la sala ap191201173050 / FERRAN SENDRA

2
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

No va amb Kiko Veneno allò d’acomodar-se en èxits passats i anar tirant, i allà està el disc que va publicar la primavera passada,‘Sombrero roto’, en el qual sotmet el seu art de la cançó a nous enfocaments i tractaments sense deixar de ser ell mateix. Estrofes reflexives amb ironia del sud, filosofia quotidiana a cop de rumba i funk, al seu estil, ara amb més textura electrònica, si bé en directe, aquest dissabte en Apolo, tot això va tornar a canviar una mica de forma amb l’entrada en escena d’una bonica banda de vuit músics.

Veneno va culminar la nit de ‘Rock & Palmas’, el ‘primer festival flamencodèlic’, que va explicar amb propostes d’unes altres dues generacions:  l’autodenominada ‘kinkidelia’ del grup sevillà Derby Motoreta’s Burrito Kachimba i el ‘set’ de Dj Panko, l’ex Ojos de Brujo. Artistes els mons dels quals entronquen amb la tradició representada pel rock andalús dels 70 i pel mateix Kiko, que va obrir la seva actuació, a tall de brúixola, amb el clàssic ‘Los delincuentes’ (del seu alt debut, l’àlbum ‘Veneno’, de 1977), cançó que té la idea de la qual parteix el nou repertori: “Me quiero asegurar / que mi sombrero está bien roto y así los rayos / pueden entrar en mi cabeza”.

La pista ‘dylaniana’

Notícies relacionades

Així, amb el cap aclarit, deixant que les vibracions mundanes li insuflessin noves motivacions, Kiko ens va endinsar en composicions d’estrena a partir de la descarada ‘Titiri titiri’, llesta per fer ús d’una «goma pa borrar lo que no importa». En Kiko hi ha molt sud i bastant surrealisme, però també un pòsit de Dylan, aspecte reforçat en el camp instrumental per aquesta copiosa ‘troupe’ a l’estil de ‘Rolling Thunder Revue’ amb quatre guitarres tant espanyoles i com elèctriques (una d’elles a càrrec de l’ex ‘delinqüente’ Diego Pozo) i el violí de Félix Roquero, prest a la filigrana solista en la suau ‘Ojalá’.

Cançons com ‘La higuera’ i ‘Autorretrato’ van mostrar a un Veneno refrescant, sense por de fer equilibris sobre trames cibernètiques d’una manera que faria feliç a David Byrne, i van conviure a gust amb rescats del passat llunyà (‘Traspaso’, donant pas al tràngol psicodèlic) o no tant (la rumba calenta de ‘La rama de Barcelona’). I al final, dues cares d’aquest finíssim Veneno de madurez: l’extravertit funk de ‘Sombrero roto’ i, en un altre extrem, la malenconia d’‘Obvio’, un altre moment àlgid del disc, aquest sense invents, a veu i guitarra, creuant-se amb vells trofeus (‘Joselito’, ‘Volant voy’) i consumant el prodigi de mantenir inquieta una carrera després de més quatre dècades de servei.