'La odisea de los giles': Robin Hood al 'corralito'

Situada a l’Argentina el 2001, quan el país es trobava sumit en una terrible crisi financera i s’estava a punt d’imposar el ‘corralito’, la nova pel·lícula de Sebastián Borensztein celebra la solidaritat de la classe obrera a través del reconfortant conte d’un grup de veïns d’una zona rural que són víctimes d’una estafa per part d’un gerent bancari, i que tracen un elaborat pla d’acció per robar el lladre i recuperar així els seus estalvis.

Borensztein no oculta la influència de diversos clàssics del cine d’atracaments, en especial ‘Cómo robar un millón y...’ (1966) –no només inclou imatges d’aquesta comèdia criminal en el metratge, sinó que a més n’agafa algunes situacions–, i la combina dosis d’humor costumista i sàtira social per obtenir una pel·lícula perfectament entretinguda, i absolutament formularia. ‘La odisea de los giles’ en cap moment genera dubtes sobre on es dirigeix, i en el seu avenç ens ofereix subtrames romàntiques tan innecessàries com carrinclones i tragèdies personals que aporten sentimentalisme però que no aconsegueixen dotar al relat de veritable envergadura emocional. Mentrestant, a més, acumula massa conflictes inconseqüents i massa personatges sense contorns. Malgrat això, gràcies a l’aplom que exhibeix, l’encarnat per Ricardo Darín –si això fos ‘Ocean’s eleven’, ell seria Danny Ocean– gairebé aconsegueix convèncer-nos a nosaltres com convenç els seus companys que, quan les nostres institucions ens fallen, no ens queda més remei aliar-nos contra aquestes.