03 jul 2020

Anar al contingut

VERSIONS D'UNA OBRA MESTRA DEL SEGLE XX

El repte de traduir Proust al català

Arriba a les llibreries el tercer volum d''A la recerca de temps perdut' traduït per Valèria Gaillard

L'editorial Proa rescata, també en tapa dura, els dos primers volums del clàssic francès

Anna Abella

El repte de traduir Proust al català

Els coetanis de Marcel Proust (París, 1871-1922) el van acusar d’«utilitzar la llengua de les criades», recorda la periodista Valèria Gaillard, que el 2007 va començar a treballar en una nova traducció al català dels set volums de l’obra magna del francès, ‘A la recerca del temps perdut’. A diferència del que es creu avui, «no va utilitzar un llenguatge recargolat sinó pla i oral, fresc, amb moltes subordinades, però amb una riquesa lèxica que es veu al retratar els personatges segons la seva manera de parlar. És molt diferent el que utilitza la criada del que parla un aristòcrata». Per això Gaillard, que defensa la vigència de l’obra en l’actualitat instant que el lector no es quedi amb la imatge de l’evocadora magdalena perquè «Proust va molt més enllà», busca la seva translació a un «català actual» que es manté fidel a l’estil proustià. 

Porta ja 1.910 pàgines. Les que sumen els tres primers volums, ’Pel cantó de Swann’, ‘A l’ombra de les noies en flor’ i ‘El costat de Guermantes’ . Aquest últim acabat de publicar, en tapa dura a la col·lecció ‘A tot vent’, a Proa, que ha propiciat el rellançament dels dos primers (que van sortir el 2011 i el 2013 directament en edició de butxaca de Labutxaca).

«Tracta temes universals com l’amor, la gelosia, el temps i la creació artística i presenta una història sobre la condició humana»

Valèria Gaillard

A més de les traduccions parcials de Jaume Bofill, del 1932, o l’anterior i inèdita de Miquel Llor, ja existia una versió d’‘A la recerca de temps perdut’ en català, la que va acabar de publicar Columna el 1991 a càrrec de Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany, utilitzant el mallorquí i sovint difícil d’entendre. En paral·lel a la de Gaillard, hi ha una altra traducció en marxa, la de Viena Edicions, per Josep Maria Pintó, que ja va pel cinquè títol (‘La presonera’, en dos volums). Tots dos van ser els impulsors fa cinc anys, juntament amb l’advocat Amadeu Cuito, de la Societat Catalana d’Amics de Proust, que integren unes 60 persones, entre les quals Mathias Énard, que acaba de publicar el seu primer poemari, titulat ‘Última comunicación a la sociedad proustiana de Barcelona' (Esto no es Berlín).     

Que coincideixin en català dos projectes de traducció en marxa, no s’hauria de considerar excepcional si es té en compte, recorda l’editor d’Edicions 62 Jordi Cornudella, que «els drets de clàssics com aquest són universals i és normal que en tots els idiomes hi hagi diferents traduccions».   

Vigència proustiana

La vigència d’‘A la recerca del temps perdut’ rau, segons Gaillard, «que, com a bon clàssic, tracta temes universals com l’amor, la gelosia, el temps i la creació artística, i presenta una història sobre la condició humana d’una profunda agudesa psicològica, de manera que et transforma la mirada en el sentit que et fa fixar-te en allò que és important, que és la creació com a via per transcendir la pròpia vida. I com, de fet, parla del sentit de la vida, avui el lector d’avui pot trobar respostes. És una obra total i molt actual».  

«Epifania»

La seva base, continua la traductora, «és la recerca d’una vocació d’escriptura, amb un protagonista que va descobrint diferents models d’artistes i pensa què vol escriure i com vol fer-ho». El narrador és un jove que s’instal·la a Guermantes, a París, al palauet d’una aristòcrata refinada de qui està enamorat. «Va visitant els salons d’aquesta aristocràcia en decadència, i de la burgesia, veient la confrontació entre aquests dos mons, i té una epifania quan s’adona que del que ha d’escriure és sobre la seva pròpia vida, fer de la seva memòria una obra d’art». 

A ‘El costat de Guermantes’ apareix el cas Dreyfus (abordat ara per Roman Polanski en ‘El oficial y el espía’), la injusta condemna per traïció a un capità francès jueu, víctima d’antisemitisme, que va dividir la França de finals del XIX i principis del XX.

Els altres quatre volums restants, ‘Sodoma i Gomorra’, ‘La presonera’, ‘Albertine desapareguda’ i ‘El temps recobrat’, aniran arribant a les llibreries progressivament fins al 2027, quan es complirà el centenari de la publicació, pòstuma, de l’últim volum del clàssic de Proust.  

’Nous’ clàssics bolcats al català

El treball de Valèria Gaillard pot emmarcar-se en el que està duent a terme una nova generació de traductors que estan bolcant clàssics de la literatura universal en un català actual que els acosta als lectors d’avui. Si l’any passat Pau Sabaté havia fet la revisió de ‘Cristo de nuevo crucificado, del grec Nikos Kazantzakis, per a Club Editor, ara acaba de publicar la seva versió en vers, imprimint-li un to col·loquial, de la ‘Ilíada’, que obre la col·lecció ‘Bernat Metge Universal’, que dirigeix Raül Garrigasait a La Casa dels Clàssics.


Club Editor llança també ‘El castell’, de Franz Kafka, en nova traducció de Joan Ferrarons, feta per primera vegada en català partint del manuscrit original de l’edició que Malcom Pasley va fer als anys 80, en la qual aflora tant l’humor irònic com el contingut sexual i eròtic omnipresent. 


Dos clàssics més arriben també per primera vegada en català. Un és ‘Gobseck. L’usurer’, novel·la d’Honoré de Balzac, que Marta Marfany ha traduït per a l’editorial QuidProQuo, i que retrata l’usurer del títol en una societat parisenca en la qual no falten adulteris que contrasten amb amors purs i innocents. L’altre és la novel·la en vers d’Aleksandr Puixkin ‘Eugeni Oneguin’ (Club Editor), sobre un dandi rus fastiguejat de la vida, i la versió del qual en llengua catalana és fruit d’una dècada de feina d’Arnau Barios. 

Temes: Llibres