Vampire Weekend, molt més enllà de l'afroindie

El temps realment vola i feia gairebé una dècada de l’anterior directe de Vampire Weekend a Barcelona: va ser a Razzmatazz el novembre del 2010, només uns mesos després d’haver passat per la sala Penélope del Poble Espanyol. En el temps transcorregut des d’aleshores, el cèlebre grup pop novaiorquès ha perdut un dels seus membres fundadors (el multiinstrumentista Rostam Batmanglij, ara artista al seu nom) i ha guanyat amplitud de mires i versatilitat.

La banda liderada per Ezra Koenig va tornar diumenge a Razzmatazz, nou anys després, per presentar ‘Father of the bride’, un (doble) disc en què barregen les seves característiques guitarres afro amb encara més coses que en el ja sorprenent ‘Modern vampires of the city’ del 2013. Hi ha ‘samples’ de càntics melanesis i ambient japonès, duets country, funk-rock de pols flamenc... Tot això cohesionat pel carisma vocal de Koenig, també un lletrista enginyós i cultivat.

El ric so de ‘Father of the bride’ no pateix en la seva translació al directe. A Koenig i els seus vells col·legues Chris Baio (sota) i Chris Thomson (bateria) se sumen quatre músics de gira: el guitarrista Brian Robert Jones, la multiinstrumentista Greta Morgan (àlies ‘Springtime Carnivore’), el teclista Will Canzoneri i un segon bateria, Will Canzoneri. En l’arrencada amb ‘Flower moon’, va quedar clar que aquesta alineació augmentada podia donar els millors dividends artístics: cada membre va contribuir amb subtilesa a un groove de magnètica deriva disc-pop. 

Per desgràcia, la perícia es va convertir en innecessari virtuosisme durant altres parts del concert. La breu ‘Sunflower’ va sonar en una versió alternativa (’Stoneflower’) amb aires de suite progressiva, només de guitarra i final exploratori inclosos. ‘2021’ va passar de miniatura a monòlit i, ja en el bis, l’espaiosa balada ‘Big blue’ es va quedar sense buit per omplir.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Però van ser relliscades aïllades en una actuació, en general, vibrant i intensa, successió gairebé insolent de hits idiosincràtics, de vegades bastant punk (gran triada ‘Diane Young, ‘Cousins’ i ‘A-punk’), de vegades lleugerament Madchester (‘Harmony Hall’), de vegades meravellosament taciturns (‘Jerusalem, New York, Berlin’, espatllat pel rumor de xerrades).

En el curiós bis hi va haver temps per a peticions; entre les quals, curiosament, les seves versions de temes de Bruce Springsteen i Dusty Springfield. També van pagar un deute i van recuperar ‘Giving up the gun’, single de ‘Contra’ que no van arribar a tocar el novembre del 2010; aquest concert va acabar abruptament, en aparença per problemes d’asma de Koenig. Si llavors van tocar amb prou feines una hora, diumenge gairebé van arribar a les dues hores i mitja.