El Pirineu català més negre i criminal

AJordi Llobregat(València, 1971) li va cridar l’atenció una foto penjada al menjador del seminari de Vic. «Hi havia una cosa fosca. Era un grup de jovesseminaristes a començaments del segle XX. Uns miraven amb vanitat, fins i tot amb crueltat; un altre, amb temor; un altre, amb odi; un altre s’amagava...», recorda l’autor de ‘El secret de Vesalius’ i creador i director del festival València Negra. I a partir d’aquella foto va anar estirant de fils imaginaris pels quals transiten jueus que van creuar el Pirineu fugint del nazisme, habitants de les antigues colònies tèxtils catalanes, llops sobrenaturals a l¡estil deJohn Connolly o una policia amb atacs d’ansietat, per armar ‘No hi ha llum sota la neu’ (Columna / Destino), novel·la negra sota l’ombra de Dante que fa picades d’ullet a ‘Seven’. L’escenari, la muntanya pirinenca, que converteix en un personatge més, on es respira una atmosfera «temible». 

La subinspectora Álex Serra ha d’investigar l’aparició d’uncadàver nu, lligat de mans i amb els ulls cosits amb filferro, en una estació d’esquí en obres. «És una dona forta que, com fem molts, s’ha cobert amb una cuirassa i arrossega un sentiment de culpa per la desaparició de la seva germana en la infància, que li ha marcat la vida», assenyala sobre la seva protagonista, que probablement rescatarà en una pròxima novel·la. 

Durs atacs d’ansietat

Pren massa ansiolítics i les seves cicatrius es manifesten en recurrents atacs d’ansietat, una cosa que l’autor valencià coneix per experiència pròpia. «Quan et passa per primera vegada i no saps el que és, sents que et tornes boig. És la resposta que des de la prehistòria tindries si et diuen que t’ataca un lleó i moriràs: salten totes les alarmes i, o corres, o ataques. El teu sistema simpàtic es dispara davant qualsevol situació normal, per una abraçada que t’aclapara o la música alta. És un infern intern, sents que el teu cos et diu que moriràs i entres en pànic, les pulsacions es disparen a 120 i el teu cos es prepara per a una acció violenta perquè la teva ment l’enganya enviant missatges de perill que en realitat no hi ha». Això, en un policia, «un col·lectiu que conviu amb situacions difícils de suportar», multiplica els riscos.             

Envien l’Álex a la Vall Tova, a la Cerdanya actual, on es va criar. En paral·lel, Llobregat intercala entrades del diari de la Raquel, una dels prop de 20.000 jueus que entre el 1939 i el 1944 van travessar la frontera des de França fugint de l’Alemanya nazi. «Creuaven el Pirineu per ports de muntanya, amb neu a l’hivern, de nit. Nens, avis, dones i homes, amb el que duien posat i carregant les seves últimes possessions, i amb la por de ser descoberts, detinguts i enviats a uns camps dels quals intuïen que no en sortirien». 

Encara avui, explica, hi ha un tabú a les zones frontereres sobre guies habituats al contraban que ajudaven els fugits a creuar per diners, però que en alguns casos els van assassinar per quedar-se amb els seus béns. «La majoria de gent els va ajudar, tot i que en alguns pobles també els van denunciar a la Guàrdia Civil –lamenta–. No és difícil establir paral·lelismes amb els refugiats i migrants d’avui, amb màfies que els ajuden a passar i el perill de morir al camí. La gent fuig per sobreviure».

Notícies relacionades

Rosa Ribas: «Els secrets són necessaris»

Pau Arenós i el sicari que cau bé

Aquest Pirineu està esquitxat, explica, delsbúnquers que Franco va fer construir en el que va anomenar línia Plínia P. «Temia una invasió aliada, però no van servir per a res. Va ser un intent rònec de línia Maginot».      

Antigues colònies industrials

Llobregat també recull la vida a les colònies industrials catalanes, la majoria tèxtils, nascudes a mitjans del segle XIX i que van perdurar fins als 70, que tan bé va rescatar Sílvia Alcàntara en la novel·la ‘Olor de colònia’. «Fora de Catalunya es coneixen poc. Algunes encara es poden visitar, com la Vidal, a Puig-reig, que inspira la de la novel·la. El patró pagava un jornal als treballadors que, com que vivien en la seva colònia, li pagaven el lloguer, compraven a la seva botiga, anaven a la seva església, a la seva escola... Estaven sota el seu control. Allà naixien i criaven els seus fills, futurs treballadors, en un règim de submissió». Un «sistema pervers», rasa.