La Fura repassa els seus 40 anys en un llibre

La Fura dels Baus celebra el seu 40è aniversari amb un llibre de Mercè Saumell, gran coneixedora d’aquest grup teatral, en constant evolució, sorgit el 1979 a Moià amb Carlus Padrissa, Marcel·lí Antúnez i Pera Tantiñá, però transformat al cap d’uns anys després de la seva arribada a Barcelona i la integració de Miquel Badosa (Miki Espuma), Pepe Gatell, Àlex Ollé, Jürgen Müller, Hansel Cereza i Jordi Arús. Van passar de sorprendre localment amb el teatre acció o teatre del caos gràcies a muntatges intensos en què la música industrial es fonia amb imatges i dinàmiques a fer el salt a una dimensió internacional després de triomfar amb la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de 1992. Obrir-se a disciplines com l’òpera ha sigut una manera de reinventar-se i de continuar avançant.

Saumell, que va fer una tesi sobre el grup, el segueix des que el va descobrir el 1984. Acaba de treure ‘La Fura dels Baus en cuarentena’ (Planeta). El seu llibre té un to entre divulgatiu i acadèmic, però atractiu visualment gràcies al disseny gràfic de Francisca Torres. S’allunya dels llibres d’aniversari de tapa dura i diversos quilos de pes més pensats de cara a la galeria. El grup ja va proposar una cosa així fa anys. Ara aposta per un format manejable i de consulta pràctica, breus capítols i moltes imatges en blanc i negre i color. Inclou, a més, continguts interactius en format vídeo i una ‘app’ complementària per poder descarregar i visualitzar alguns espectacles significatius, tant de teatre com d’òpera. Recull entre altres retalls de ‘Suz/o/Suz’ (1985) o ‘L’Atlàntida’, obra pòstuma de Falla, el seu primer experiment amb cantants lírics.

«M’interessava plasmar tota la complexitat que hi ha darrere de les seves creacions, explicar el seu mètode de treball. Totes les seves propostes estan marcades per l’espai on es realitzen i el treball en equip». Aquesta pluralitat de mirades és en el seu ADN, com va poder comprovar-se ja en les dues primeres trilogies fureres, que van assentar un llenguatge propi inconfusible.

La Fura va començar fent teatre de carrer però a diferència de Comediants, referent del teatre independent, ells el van subvertir. «Van optar per una cosa molt més provocadora, física i visceral», diu l’autora. «Nosaltres érem més ‘punks’», apunta Teresa Puig, la primera noia que va formar part del grup en els seus inicis, quan va sorgir a Moià. Si alguna cosa els distingeix és «aquesta capacitat per barrejar el més carnal i orgànic amb el món tecnològic», destaca Saumell. Alguna cosa queda de tot el que van aprendre en la seva primera època d’‘Accions’ (1983), en què destrossaven un cotxe, ‘Manes’ (1985), i ‘Tier Mon’(1988), en les sofisticades òperes que preparen a tot el món. Com aquesta aclamada tetralogia wagneriana estrenada a València amb els cantants elevats per grues i un drac biònic. 

«Són ingents les coses que han realitzat en aquests 40 anys», destaca Saumell. Amb el temps, cadascú s’ha especialitzat en una línia, creant i ampliant així la seva xarxa de col·laboradors «no només al camp creatiu sinó també de gestió i de producció». Molts han continuat units a la matriu, que actualment compta amb sis directors, cadascun amb els seus propis projectes i equips: Miki Espuma, Jürgen Müller, Pep Gatell i Pera Tantiñá, Àlex Ollé, Carlus Padrissa. Aquests dos últims han contribuït a la renovació escènica de l’òpera amb espectaculars muntatges. Altres companys, com Marcelí Antúnez i Andreu Morte, van deixar el grup. 

La principal novetat d’aquest llibre respecte a d’altres sobre La Fura és el material relacionat amb els processos de creació.  «Solen utilitzar ‘storyboards’. Els dibuixos d’alguns dels seus projectes evidencien un treball que ha estat sempre més pròxim a la dansa contemporània i a altres gèneres aliens al teatre textual». Al no provenir del teatre de text, la música va servir com a fil conductor dels seus espectacles. Des de la seva fundació com a cooperativa escenicomusical han editat més d’una desena de discos. El relacionat amb l’espectacle ‘Noun’ es va gravar el 1990 als estudis Reial World de Peter Gabriel, i la banda sonora de ‘FreeBach 212’, l’última aventura de Miki Espuma, s’ha fet aquest any en un estudi de Km 0, Audiovisuals de Sarrià.

Notícies relacionades

Música, fantasia, dansa i burlesque

Gener i Castillo, els més venuts de Sant Jordi (per ara)

La clau de La Fura per mantenir-se al llarg de quatre dècades i continuar donant de què parlar resideix en la seva capacitat per continuar aprenent i experimentant. «El treball amb especialistes en altres disciplines ha sigut fonamental per avançar», afirma Ollé.  «Com si es tractés d’una parella sentimental, la clau per mantenir-se tants anys és reiventar-se». A l’òpera ell i Padrissa han sorprès el públic amb muntatges realitzats colze a colze amb creadors com Jaume Plensa, escultor; Franc Aleu, videoartista; Roland Olbeter, dissenyador de curioses màquines; Chu Uroz, dissenyador de moda; Rafael Argullol, filòsof, i Lita Cabellut, artista plàstica, amb qui Padrissa va treballar en l’impressionant ‘Karl V’, estrenada a Munic al febrer.

És aviat per pensar en el futur de la marca quan els seus fundadors es retirin. «Encara tenen molta corda perquè conserven la vitalitat i molts projectes a la seva agenda». Entre d’altres, n’hi ha un que els fa particular il·lusió: Fundació Èpica. És un treball relacionat amb l’educació i la inclusió social a través de les arts escèniques inaugurat fa un any a Badalona. «És el futur», afirma Padrissa respecte a aquest laboratori d’idees en què el teatre s’utilitza com a instrument de cohesió social, un espai on compartir i transmetre coneixements per continuar evolucionant.