'Terminator', una sèrie tan icònica com imperfecta

És evident que James Cameron és el màxim responsable del concepte de ‘Terminator’, i ha sigut ell mateix, abans que el públic i la crítica, qui ha establert el que està bé i el que està regular (o malament) en aquesta saga de múscul i ciència-ficció apocalíptica que amb la segona entrega va trencar motllos tecnològics.

La cultura popular està en deute amb les dues primeres pel·lícules, una de producció més modesta i imaginació a doll, ‘Terminator’ (1984), i una altra que és un autèntic i frenètic festival d’efectes infogràfics que va fer avançar aquesta tècnica amb passos de gegant, ‘Terminator 2’  (1991). No només són icòniques per a la cultura pop: el primer film ha sigut considerat per la Biblioteca del Congrés dels Estats Units com una pel·lícula cultural, històrica i estèticament significativa.

Són les dues úniques de la saga dirigides per Cameron. I es nota. Són les millors de llarg. Entre la primera i la segona, Cameron va agafar envergadura i fortalesa, però en el pla tècnic, tant ‘Aliens’ (1986) com ‘Abyss, el secreto’ (1989) semblen avui esbossos de la grandesa digital del segon ‘Terminator’.

La forma en què el metòdic i fred robot T-1000, enviat des del futur per assassinar John Connor, deixa de ser sòlid per convertir-se en un ens líquid que traspassa les reixes d’una presó, es trenca en dos per recompondre’s a l’instant o es confon amb les rajoles del terra, és una part indissociable de l’evolució del cine de ciència-ficció i fantàstic i d’una cosa que està molt lligada als dos gèneres, el perfeccionament dels efectes especials. De vegades Cameron és insuportable, però se li ha de reconèixer-li que el cine numèric no seria el mateix sense les seves aportacions.

El director confessa no haver vist la telesèrie ‘Terminator: les cròniques de Sarah Connor’ (2008-2009), creades per Josh Friedman i centrades en Sarah i el seu fill John, la gran esperança per al futur de la humanitat. I dels films ‘Terminator 3: La rebel·lió de les màquines’ (2003), ‘Terminator: Salvation’ (2009) i ‘Terminator: Génesis’ (2015) no és que en renegui, però en parla amb la boca petita. La seva participació en aquests títols va ser nul·la, tot i que de les seves recaptacions li va tocar un bon percentatge per drets d’autor.

No apareix acreditat ni a la sèrie d’animació ‘Terminator Salvation: The Machinima series’ (2009), un altre pas de rosca al passat, el present i el futur de John Connor com a membre de la resistència contra les màquines, ni als videojocs inspirats en els seus personatges. I tampoc va haver de fer-li gaire gràcia el còmic ‘Robocop versus Terminator’ (1992), escrit per Frank Miller –que llavors havia firmat els guions de la segona i la tercera entrega d’una altra saga amb múscul de metall, ‘Robocop’– i dibuixat per Walter Simonson.

D’aquesta manera, ‘Terminator: Destino oscuro’ representa per a Cameron la tornada als inicis. L’acció engega allà on acabava ‘Terminator 2’, traient-se de sobre de cop les tres pel·lícules següents. Cameron és el productor del film i l’autor del seu argument, Linda Hamilton reapareix com a Sarah Connor, Edward Furlong torna a ser el seu fill John i tot i que Arnold Schwarzenegger mai se’n va anar (només es va perdre la quarta), en aquesta cinquena entrega torna a tenir la pinta del T-800 que tots coneixíem.

’Terminator’ s’obria amb aquella imatge dantesca de les calaveres trepitjades després de la batalla, a la ciutat de Los Angeles el 2029, i explicava com un ‘terminator’ era enviat al passat per matar la futura mare de John Connor, el líder de la revolta contra les màquines. Schwarzeneggerera un robot assassí, però en el segon film, ambientat el 1995, es va convertir en el protector de l’adolescent John, la víctima d’un altre ‘terminator’ perfeccionat que arriba del futur per eliminar-lo.

Com si fos la primera sèrie de pel·lícules d’‘El planeta dels simis’ dels anys 60 i 70, que a cada nova entrega canviava de situació temporal fins a marejar l’espectador, la saga de ‘Terminator’ es va convertir a partir de llavors en un viatge permanent pel temps.

Notícies relacionades

'Terminator' viatja al passat a 'Destino oscuro'

Jeff Daniels com a figura trumpiana

‘Terminator 3: La rebel·lió de les màquines’ passa el 2004: John Connor (Nick Stahl) té 25 anys i torna a enfrontar-se a un robot del futur, aquesta vegada d’aparença femenina. A ‘Terminator: Salvation’, un John Connor amb les faccions de Christian Bale ha d’esbrinar el 2018 si un individu ve del futur o ha sobreviscut al passat. I ‘Terminator: Génesis’ està ambientada el 2032 i ara és John (Jason Clarke) qui envia un robot al passat per salvar la seva mare.Jordi Costa va dir d’aquesta pel·lícula que era un vodevil d’acció quàntica. Ho va clavar.

No és estrany que Cameron hagi fet creu i ratlla. Només ell podia permetre-s’ho i tornar al principi.