Anar al contingut

L'ORIGEN DE LA SÈRIE D'HBO

La realitat bruta del superheroi

'Watchmen', escrit per Alan Moore i dibuixat per Dave Gibbons, va ser un dels primers còmics que va replantejar de forma dràstica la mítica superheroica

Quim Casas

La realitat bruta del superheroi

El guionista britànic Alan Moore ha donat al còmic modern algunes obres inqüestionables: ‘V de Vendetta’ (1982-1987), la més polititzada; ‘La broma asesina’ (1988), o la reinvenció del Joker i Batman; i ‘Desde el infierno’ (1989-1999), un tractat sobre l’era victoriana a partir de Jack l’Esbudellador. Però de tot el que ha sorgit de la seva brillant i obscurantista ploma, l’obra mestra absoluta és ‘Watchmen’, una reflexió agra i crepuscular sobre la figura del superheroi ideada per a DC Comics el 1986, amb dibuix de Dave Gibbons i tintat de John Higgins.

‘Watchmen’ proposava una mirada diametralment diferent al concepte clàssic del superheroi alhora que integrava aquesta reflexió popular en un ideari sociopolític que és innegociable per a Moore. La sèrie va constar originalment de dotze entregues i des de fa anys abunden les edicions i reedicions en formats de luxe, ja que la seva influència continua ben present.

En una de les últimes reedicions, publicada el 2007 en un volum gruixut amb esbossos i textos afegits, Moore escriu que «reprenent des d’on ho va deixar George Orwell, vaig començar a treballar en el que acabaria convertint-se en Watchmen el 1984. No ho recordo amb exactitud, però crec que probablement va ser la idea absurda que el llibre sortiria l’any següent el que em va impulsar a situar la sèrie el 1985».

La sèrie es va començar a publicar el 1986 i va acabar un any després, però Orwell era molt present en la concepció del còmic, al qual Gibbons, un dibuixant magnífic que ha brillat en altres sèries –‘Give me liberty’, escrita per Frank Miller, o la més recent ‘The secret service’, amb guió de Mark Millar i Matthew Vaughn i portada al cine amb ‘Kingsman’ i les seves seqüeles– va oferir una il·lustració clara i concisa, lluny del barroquisme d’altres obres de Moore: directa al gra, d’un realisme essencial per entrar en el joc del qüestionament de la mítica dels superherois. Un tomb quotidià i nihilista.

‘Watchmen’ parla d’un grup de superherois dels anys 40 (els Minutemen) i la seva prolongació durant els 60. No és una dècada escollida a l’atzar, per descomptat. En un dels moments més convulsos per a la història nord-americana, Moore crea una mena d’univers paral·lel en què els seus personatges tenen una incidència clara en conflictes com el Vietnam, la guerra freda, l’escalada nuclear i els drets civils. Per a Moore, ‘Watchmen’ era una col·lisió entre la mètrica de William Burroughs i les ambicions de Herman Meville a ‘Moby Dick’. Una obra total de la literatura gràfica.

La planificació i els enquadraments de Gibbons són tan precisos que quan Zack Snyder va portar el còmic al cine, el 2009, va utilitzar els dibuixos originals com si fossin un guió tècnic: nombrosos plans reprodueixen mil·limètricament les vinyetes.

Sense participació de Moore, DC va publicar a partir del 2012 ‘Antes de Watchmen’. Dividida en nou col·leccions independents, repassa el passat dels personatges: ‘Minutemen’ a càrrec del desaparegut Darwyn Cooke, ‘Espectro de seda’ de Cooke i Amanda Conner, ‘Ozymandas’ de LenWein i Jae Lee, ‘Búho nocturno’ de J. Michael Straczynski i els germans Kubert, ‘Roschach’ per Brian Azzarello i Lee Bermejo, ‘El comediante’ per Azzarello i J. G. Jones, ‘Dr. Manhattan’ segons Straczynski i Adam Hughes, ‘Dollar Bill’ per Wein i Steve Rude, i ‘Moloch’ en versió de Straczynski i Eduardo Risso.