EL LLIBRE DE LA SETMANA

Crítica de 'Tiempos robustos': no és país per a velles

Mario Vargas Llosa sembla haver encunyat la fórmula perfecta de narrar la corrupció

Crítica de 'Tiempos robustos': no és país per a velles

PIERRE-PHILIPPE MARCOU

2
Es llegeix en minuts
Ricardo Baixeras
Ricardo Baixeras

Crític literari

Especialista en en literatura llatinoamericana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

En aquesta novel·la de Mario Vargas Llosa (Arequipa, Perú, 1936) hi ha l’escrivent que sosté una endimoniada història política amb els caires cruents de la veritat de les mentides o, com volia Daniel Sada, amb allò que diu que perquè sembla mentida la veritat mai se sap: «¿Era la història aquesta fantàstica tergiversació de la realitat? ¿La conversió en mite i ficció dels fets reals i concrets? [...] ¿Un garbuix de mentides convertides en gegantines conspiracions dels poderosos?» A cadascú el que li toca, però per al Nobel peruà continua valent, i molt, escriure sota el jou d’una tècnica en forma d’encreuament de veus, un muntatge de diàlegs justament acoblats i una estructura contrapuntística sostenint una catedral de documentació que li permet assetjar el món com si es tractés d’un feu de malfactors. Dues paraules fàcils de dir però prou complexes de portar al món de la ficció: ‘discontinuïtat’ i ‘simultaneïtat’. Afegiu a aquesta parella faulkneriana l’impagable toc flaubertià que en Vargas Llosa significa això: ¿com es pot dibuixar un mapa de les debilitats humanes?

A ‘La fiesta del Chivo’, el general al seu laberint era Trujillo i la seva República Dominicana. A ‘Conversación en La Catedral’ li va tocar la corrupció moral i la repressió política que va viure el Perú sota la dictadura del general Manuel A. Odría. Ara la mirada de Vargas Llosa es dirigeix amb fruïció al cop militar que Carlos Castillo Armas va consumar contra el govern legítim de Jacobo Árbenz a Guatemala.

Explicar la corrupció

I sí. No només el lector balla amb el narrador en un ball de màscares gens venecià i sucumbeix al laberint de la maldat. Els personatges també. Perquè són víctimes d’un embolic de conspiracions i contra conspiracions. Perquè estan dibuixats amb la ploma precisa de qui sembla haver inventat la manera com s’ha d’explicar la corrupció, que tot ho assola. I perquè aquí la música és violenta i no hi ha lloc per a la tendresa que no té cabuda en una història que mira cara a cara les vides violentament sanguinàries d’un país que és tots els països llatinoamericans. D’aquells fangs, aquests llots.

No hi ha esperança per a Carlos Castillo Armas, el «cavaller exquisit i delicat», ni per al coronel dominicà Johnny Abbes García, cap de la Seguretat del Generalísimo Trujillo, assassí, torturador i encarregat de diversos assassinats i intents de crims a l’estranger i que suposadament tasta la seva pròpia medecina quan troba la mort cara a cara a Haití de mans «dels tontonmacoutes de Papa Doc». Potser només queden anhels per a un personatge que sobreviu a tot i a tots, incloent-hi un narrador que potser us sona, un tal Mario, amb qui dialoga en un epíleg que ni tanca el llibre ni conté més veritat –ni més mentida– que qualsevol altra secció d’aquesta novel·la: una vella Marta Borrero Parra, «l’antiga Miss Guatemala (que mai ho va ser)» i a qui ja no li queda país on viure.

                                

Notícies relacionades