Anar al contingut

FESTIVAL DE SITGES

Sam Neill: «Si explico alguna cosa de 'Jurassic world 3', em maten»

El veterà actor de 'La posesión', 'Calma total' i 'Parc Juràssic' ha visitat Sitges per recollir el Gran Premi Honorífic

Juan Manuel Freire

Nascut a Omagh (Irlanda del Nord) el 1947, Sam Neill es va convertir a finals dels 70 en actor cabdal de les noves onades neozelandesa i australiana. Però la seva filmografia ha acabat reunint clàssics dels més diversos països, gèneres i pressupostos, a més d’algunes sèries de culte. Dissabte recollirà a Sitges un merescut Gran Premi Honorífic.

És creença popular que no va existir indústria del cine a Nova Zelanda fins als primers 70. Va ser llavors quan vostè va començar a actuar. ¿Com va viure aquesta època?
La meva carrera en la interpretació em va semblar absurda al principi. Jo escrivia i dirigia petits documentals. A Nova Zelanda no es feien pel·lícules de ficció des de feia setanta anys. Roger Donaldson [el director] i Ian Mune [el guionista] em van enviar una carta demanant-me que fos el protagonista de ‘Perros de presa’. Vaig pensar que era un error, que era una carta escrita per a una altra persona. Però vam fer la pel·lícula, per pocs diners, i gràcies a això vaig fer carrera a Austràlia i després a altres parts del món. Va ser una cosa bastant rara.

Ha treballat amb alguns dels millors cineastes australians, com Phillip Noyce, Gillian Armstrong, Fred Schepisi... Però mai amb George Miller. ¿A què esperen per treballar junts?
Bé, en realitat he treballat amb el George. Quan vaig fer ‘Calma total’, ell es va encarregar de la segona unitat. Hi havia dos vaixells a la pel·lícula. Per limitacions de temps, es va decidir tenir un segon director que aniria al vaixell on era jo. Billy [Zane] i Nicole [Kidman] eren al vaixell on passaven totes les coses bones. El meu s’enfonsava, hi pujava un tauró, me n’havia de defensar... El George i jo vam estar treballant-hi dues o tres setmanes. Jo perdia el cap i no podia rescatar la meva dona, etcètera. El George va dirigir tot això. Però per algun motiu moltes coses en van quedar fora. La pel·lícula es feia massa llarga. Era gairebé com una altra pel·lícula addicional. Però puc dir que he treballat amb el George, en cert sentit.

Vostè va triar personalment ‘La posesión’, de Zulawski, com la pel·lícula protagonitzada per Sam Neill que s’havia de recuperar al festival. ¿Per què aquesta en particular, més enllà del fet evident que és una obra mestra?
¡És una obra mestra! [rialles]. Aquesta pel·lícula sempre ha sigut important per a mi. Quan vam fer aquesta pel·lícula, les reaccions van ser molt oposades. Va competir per la Palma d’Or a Cannes. Isabelle Adjani va rebre el premi a millor actriu... A França la van tractar amb molt respecte. A Anglaterra, no obstant, va ser prohibida i relegada al vídeo; mai es va veure als cines. Si has de triar una pel·lícula de la teva carrera perquè es vegi a Sitges, aquesta és perfecta. Tot i que és una pel·lícula d’autor i arrelada en el realisme, sobre un matrimoni que es desintegra, també té tots aquests elements fantàstics una mica delirants. ¿Quin millor lloc que Sitges per veure-la? No l’he vist des de fa quaranta anys i tinc ganes de fer-ho. Espero no estar-hi terrible.

Una altra bona opció hauria sigut ‘Al cor de la por’, de John Carpenter, poc vista al seu dia però convertida en objecte de culte.
És veritat. De vegades, pel·lícules que fas i no tenen un gran èxit acaben tenint el seu moment més endavant. Un altre exemple d’això seria ‘Horizonte final’, que sembla haver-se convertit també en pel·lícula de culte i ara serà, crec, una sèrie a Netflix o alguna cosa així [serà a Amazon]. Algunes pel·lícules tenen una segona vida. Algunes moren. Moltes mereixen morir per sempre [rialles]. Però m’encanta que pel·lícules que sí que m’agraden, com ‘Al cor de la por’, tinguin aquesta segona vida i la gent les revaluï.

¿Hi ha alguna altra pel·lícula de la seva filmografia que cregui que mereix ser revaluada?
Hi ha algunes pel·lícules petites de les quals estic orgullós, i que m’agradaria que fossin vistes per més gent. Vaig fer una pel·lícula a Nova Zelanda anomenada ‘A la caza de los ñumanos’, molt estimada al meu país, de Taika Waititi. Té molt humor i molt cor. També hi ha ‘Dean Spanley’ [de Toa Fraser], en què passo d’home d’església a gos, la qual cosa pot semblar estrany, però va ser un treball d’interpretació interessant. 

«Algunes pel·lícules tenen una segona vida. Algunes moren. Moltes mereixen morir per sempre»

Abans parlava de sèries. Algunes també creixen de manera inesperada, com ‘Peaky Blinders’, en què el vam veure durant dues temporades com el millor poli d’Irlanda del Nord.
De nou, va ser una cosa que es va coure a foc lent. I ara s’ha convertit en una espècie de fenomen mundial. Mai saps què esperar de res. Però quan vaig llegir-ne el guió, a les vint pàgines vaig trucar al meu agent i li vaig dir: «Vull fer això, és increïble». El personatge que em van oferir era un dolent de qui podia treure molt partit. Steven Knight és un escriptor fantàstic. I el repartiment era meravellós, és clar. Em va encantar treballar amb Helen McCrory. Cillian Murphy és un bon amic. Crec que Paul Anderson és fantàstic. Va ser realment un projecte especial.

Sense fer gaire ‘spòiler’, ¿ens pot dir tot el que el seu personatge Alan Grant dirà i farà a ‘Jurassic world 3’?
Sí, l’hi puc explicar tot, però després... ¿Veu aquell edifici d’allà? Hi ha un franctirador col·locat allà. Porta una samarreta que diu ‘Universal’. ¡No, no, no diré res! [crida, com parlant amb l’emboscat]. Bé, no vull morir.

A més de fer pel·lícules, treballa bastant a la seva granja de Nova Zelanda. ¿Creu que algun dia aquests mons s’uniran? 
Encara faig alguns documentals. No fa gaire em vaig agafar un any lliure per navegar pel Pacífic i fer una sèrie documental sobre el capità James Cook i les ramificacions de les seves exploracions oceàniques. M’agraden els documentals, tant protagonitzar-los com escriure’ls. I sovint em pregunten: «¿Per què no fa un documental sobre la seva granja? ¿O sobre les seves vinyes? A la gent li interessaria». Però m’agrada que les dues coses estiguin separades. Aquest és el meu altre món, i no crec que ajuntar-lo amb el professional sigui una bona idea.

¿Creu que per aquesta altra faceta seva el van fitxar com a granger McGregor de ‘Peter Rabbit’?
Aquesta és la pel·lícula en què pitjor ho he passat. Havia de portar un vestit especial per semblar més gras i vam rodar a Sydney en ple estiu, a uns 43 graus de temperatura. Anava corrent per allà caçant conills. Quan tallàvem l’escena, venia algú i em refrigerava instantàniament a través d’uns tubs que jo portava enganxats a l’esquena. Si no hagués sigut per això, aquest rodatge m’hauria matat. El conill m’hauria matat. Moro en la pel·li, de tota manera. Però hauria sigut de veritat.