Anar al contingut

GUARDONS

Olga Tokarczuk i Peter Handke, dos Nobel per a Centreeuropa

L'acadèmia viu un any excepcional al concedir dos guardons, un de corresponent al 2018 i l'altre, al 2019

Elena Hevia

Olga Tokarczuk i Peter Handke, dos Nobel per a Centreeuropa

Aquesta ha sigut sens dubte una de les edicions del premi Nobel de Literatura més estranyes (amb permís de Bob Dylan). Una edició per recordar. L’any en què es van anunciar dos premis, un després de l’altre, el de la polonesa Olga Tokarczuk i el de l’austríac Peter Handkedesprés que l’Acadèmia Sueca fos purgada arran de l’escàndol de corrupció, violacions i assetjament. I és que no es tracta exactament de dos autors pel preu d’un, no és un ex aequo, sinó que cadascun representa un any en concret, amb la mateixa dotació de 9 milions de corones sueques, és a dir 943.784 euros. 

Així, Tokarczuk, una il·lustre desconeguda al nostre país, s’ha emportat el guardó del 2018 que per justícia (poètica o no) havia de recaure en una dona com a desgreuge. Al seu costat, i ja amb un premi, el del 2019, exempt de polèmica (tot i que la polèmica acompanyi el mateix guanyador) es troba un pes pesant de la literatura europea, incontestable pel que fa a la seva qualitat, però més discutible si es recorda el recolzament incondicional que va donar al dictador genocida Slobodan Milosevic, fins més enllà del seu final. Handke és un autor immens, un gran amant d’Espanya, que ha integrat alguns paisatges en les seves ficcions i els seus assajos i ha sigut profusament editat tant en castellà com en català, a més de comptar amb un doctorat honoris causa a Alcalá de Henares el 2017 que el va coronar com un dels «autors més importants dels segles XX i XXI».

El dubte es presenta al pensar que si aquest havia de ser l’any del desgreuge, col·locar simbòlicament una escriptora que necessita presentació al costat d’un autor ambiciós que ha llançat les seves opinions i alguns dels seus llibres com si es tractés d’obusos, és fer-li un flac favor a la primera. ¿No hauria sigut millor i molt més simbòlic dedicar els dos guardons a sengles dones, siguin aquestes conegudes o no? I no que la molt interessant Tokarczuck quedi enfosquida per l’opulència de Handke, que podia haver sigut reconegut qualsevol altre any.

També ha sigut una oportunitat perduda per demostrar realment que en la inquietud de l’Acadèmia estava la «diversitat», una prioritat que segons Anders Olsson, un dels seus membres més respectats, la institució s’havia fixat mentre es clavava cops al pit admetent el pecat del tradicional «eurocentrisme».  I ho va dir només fa uns dies.