Crítica de 'Géminis', amb Will Smith: el digital abans que res

Ang Lee fa tota la dècada que experimenta amb la imatge digital. Però el director anteposa les possibilitats que la moderna tecnologia li ofereix. Ho va fer a 'La vida de Pi', la famosa relació entre un jove i un tigre en una petita embarcació. La trama d’aquell film tenia més substància que la de 'Géminis', una peripècia entre el 'thriller' i la ciència-ficció bastant dèbil i amb algunes seqüències de diàlegs totalment prescindibles. El tema, en aquest últim cas, està servei de la forma per complet.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

Sembla, doncs, que Lee relativitza l’interès de l’argument i prioritza les possibilitats de doblar i rejovenir digitalment el protagonista de la pel·lícula, Will Smith, ja que de clons humans va l’assumpte. És una tendència que s’està convertint en hàbit: també es va rejovenir amb la mateixa tècnica Clint Eastwood a 'Mula', i en la imminent 'El irlandés’, de Martin Scorsese, Pacino i De Niro són sotmesos a idèntic 'lífting digital’ durant part del metratge.

El 3D de 'Géminis' és, a més, certament fosc en les seqüències d’acció en interiors, on s’entreveuen els cossos en conflicte abans per veure’ls realment. Això pot estar bé donada la confusió d’identitats que hi ha entre el protagonista i la seva clonació rejovenida, però més enllà de l’entretinguda escena de la persecució amb motos, tampoc li fa cap bé a un relat que malgrat el seu domini del camp digital, no marcarà cap mena de tendència en aquest sentit