Maribel Verdú: «Tots necessitem evadir-nos de les nostres històries»

No va poder acudir a les presentacions d’‘El laberinto del fauno’ ni de ‘Superlópez’, però Verdú, per fi, visita aquest any Sitges. Amb una doble missió: presentar ‘El asesino de los caprichos’, ‘thriller’ de Gerardo Herrero en què fa de severa inspectora de policia, i recollir un premi honorífic Màquina del Temps.

El seu personatge a ‘El asesino de los caprichos’ és, potser, el més malhumorat dels que ha interpretat. Vostè és una actriu popular, en part, per haver fet personatges que es fan estimar. Aquest és bastant esquerp.

Pot treure el ‘bastant’ [riu]. De totes maneres, a ‘Gente de mala calidad’ era una boja, una guillada. Per no parlar de la madrastra de ‘Blancaneu’... Són personatges que disfruto fent, i no s’ha de demanar perdó per això ni buscar la típica seqüència que la justifiqui. Si el personatge és així, és així. Hi ha persones de molts tipus i la inspectora Cobos és dura, difícil, no té vida, i pretén que tothom faci el mateix; i si no ho fan, va a sac, com amb la seva companya [encarnada per Aura Garrido].

No tots els personatges femenins han de ser perfectes i modèlics.  

I, si ho fas, vas a totes sense demanar perdó. Si fas el personatge de Glenn Close a ‘Les amistats perilloses’, fas aquest paper i no demanes disculpes per això. Jo recordo una obra de teatre que vaig fer, ‘Por amor al arte’, de Neil LaBute, que era... Tenia el paper més tremend i més cruel. Però era així.

La inspectora Cobos persegueix un assassí que reprodueix escenes dels ‘Capricis’ de Goya. ¿Es va portar aquí alguna cosa de l’experiència de ‘Goya en Burdeos’? Quan s’esmenta la Duquessa d’Alba, el seu personatge en el film de Saura, vostè sembla fer un gest intrigat...

¿De debò? Ni m’havia fixat en això, no ho sabia. Hi arriben a veure vostès més que els que fem la pel·lícula. Les dues pel·lícules no s’assemblen gaire, no vaig poder aprofitar-ne res, però la connexió hi és i és curiosa.

En els últims anys s’ha anat animant amb el ‘thriller’. Abans d’aquest va fer ‘La punta del iceberg’ i ha rodat una sèrie hispanomexicana, ‘No te puedes esconder’, també fent d’inspectora de policia. ¿Per què ara i no tant abans? ¿Potser perquè se’n feien menys a Espanya?

No me’ls han ofert i és veritat que tampoc n’hi havia tants. Però aquest gènere m’encanta. Deia Rafael Azcona que el primer manament en aquesta vida hauria de ser: «No avorrir». I en general, aquest tipus de pel·lícules t’entretenen. Passen ràpid, no te n’assabentes. Tots necessitem evadir-nos de les nostres històries durant una hora i mitja.

Crec que li agrada el ‘thriller’, també, en format sèrie. Va ser fan de ‘The night of’.

¡M’encanta ‘The night of’! Però també m’agraden totes les nòrdiques, sèries com ara ‘Borgen’, tot i que sigui més un drama polític, o ‘Bron/Broen’.

Tornant al tema del ‘thriller’ espanyol, gairebé es podria dir que ‘Amantes’ pertanyia al gènere. Era un ‘thriller’ emocional. I sublim.    

Pot ser que sí, que ‘Amantes’ fos el primer ’thriller’ de la meva carrera. Tenia cert aura de cine negre d’època. Per a mi va significar tant aquesta pel·lícula... Tens pics en la teva vida, pel·lícules que et col·loquen en un lloc en un determinat moment de la teva vida. ‘Amantes’ en va ser una. Li tinc un afecte bestial.

¿Quins serien aquests altres pics per a vostè?

Hi va haver el començament amb ‘el año de las luces’, ‘La estanquera de Vallecas’, ‘27 horas’ ... I després, més endavant, l’època d’‘Amantes’, ‘La buena estrella’, ‘Belle Époque’... Després, ‘Y tu mamá también’ i ‘El laberinto del fauno’. També ‘Blancaneu’ va ser important per a mi.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

¿Com va rebre la notícia del premi Màquina del Temps? No sé si li va sorprendre, tenint en compte que tampoc ha treballat gaire en el fantàstic.

M’ha fet una il·lusió que et mors. El 2008, de sobte, em van donar tots els premis junts [entre els quals, el Goya per ‘Siete mesas de billar francés’ i el Sant Jordi a la millor actriu de l’any]. I que onze anys després et recordin, et donin aquest premi, quan ja et replanteges tantes coses i penses sobre el teu lloc, si això s’està acabant... És una cosa que et motiva i t’ajuda a seguir endavant.