ENTREVISTA

Nicolas Mathieu: «El temps matarà tot el que estimem; això és la vida»

El premi Goncourt 2018 per 'Sus hijos después de ellos', ara publicada a Espanya, parla de la malenconia social que desprèn la seva novel·la, ambientada en una vall corcada per la desindustrialització

zentauroepp50232406 icult191004181923

zentauroepp50232406 icult191004181923

5
Es llegeix en minuts
Mauricio Bernal
Mauricio Bernal

Periodista

ver +

–Repeteix molt en les entrevistes que escriu com a forma de venjança. Em crida l’atenció. ¿Venjança contra el món?

–No només el món, la vida mateixa. S’ha de considerar la vida com un ring, i s’ha de saber que al final no guanyarem. El temps matarà tot el que estimem, destruirà cadascuna de les nostres cèl·lules, colpejarà la nostra memòria, la nostra bellesa, els nostres músculs. Això és la vida. Hi ha coses molt boniques, és clar. En cap moment dic que no valgui la pena. Però la bufetada que rebem és monumental.

Així, amb lucidesa, s’expressa Nicolas Mathieu, l’autor de la celebrada ‘Sus hijos después de ellos’, premi Goncourt 2018 i un d’aquests rars llibres que aplaudeixen amb igual empenta crítics i lectors: una suculenta llaminadura de 464 pàgines en la seva edició en castellà (AdN) que posa el focus en una fictícia vall francesa corcada per la desindustrialització. Desesperança, angoixa, malenconia, la desesperació de mirar cap endavant i veure només portes tancades. Al final no guanyarem.

–Però llavors, ¿com es consuma aquesta venjança?

–Quan un escriu, un designa això, ho posa en paraules, i això ja és una venjança. Parlar del temps i del que ens fa ja suposa frenar-lo. No en podem fer més. Flaubert diu: «Esmicolar és una venjança», i efectivament: quan s’aclareixen les relacions socials, el funcionament de les societats, els enigmes de l’amor i del sexe, un és menys esclau, un reprèn el control de les coses. De manera temporal i il·lusòria, sens dubte, però ja és alguna cosa.

–¿No es guanya mai?

–Ah, no. Això no és possible. Ja sap el que diuen els guionistes de Hollywood: una història que acaba bé és que no ha acabat. I és així, no pot acabar bé. Al final, l’únic que es pot fer és no tenir massa vergonya del que hem aconseguit.

–De la vall que és l’escenari de la novel·la parla com d’un «forat perdut». De la vida dels seus habitants, com una «lenta maledicció». ¿Diria que és una novel·la de malenconia social?

–Ah, sí. M’agrada molt això. Exactament. Hi ha una gran malenconia que brolla de la novel·la, perquè per a alguns personatges té a veure amb l’aprenentatge de les restriccions socials que s’exerceixen sobre ells. Restriccions socials, geogràfiques... També, perquè descobriran el temps que passa. I si hi ha una cosa que inspira malenconia és el temps que passa. Els pares que envelleixen, les desil·lusions, els desitjos que s’han de posposar, les aspiracions frustrades, etcètera, així que sí, tot això traspua malenconia. Qualsevol que miri la seva vida retrospectivament, fins i tot si ha tingut èxit, té aquest sentiment.

–¿Per què el punt de vista és principalment el dels joves?

–En part perquè em permet narrar el descobriment de com funcionen les coses, socialment i afectivament. A través de les penes d’amor, a través del descobriment de l’amor i de l’odi, de la desil·lusió, es comença a comprendre el món que ens envolta.

–La novel·la es desenvolupa en quatre estius. El personatge principal, Anthony, comença la història amb 14 anys i l’acaba amb 20. I als 20 descobreix la nostàlgia. Tan jove i ja nostàlgic.

–Anthony realment creia que tot seria possible, perquè no tenia consciència de res. Aquesta innocència, aquest candor és un vector d’optimisme que recorre tota la novel·la. M’he reunit amb molts estudiants des que vaig publicar aquest llibre i els xoca molt la idea que no tot és possible, perquè viuen encara en aquesta il·lusió.

–¿La societat europea actual és una màquina de reproduir desigualtats?

–La societat en general. Com més virtuosa és una ciutat més permet a la gent que ho desitja afirmar-se i tenir èxit. Però en la realitat veiem que les societats són màquines de reproduir i mantenir les posicions socials.

–Vostè mateix va sortir d’un mitjà que es reflecteix a la novel·la, si no m’erro.

-Jo estaria situat entre Anthony i Steph, una mena de petita classe mitjana.

–Es pot dir que el Goncourt l’ha tret d’allà, ¿no?

–Només fins a cert punt. Soc un trànsfuga de classe des del punt de vista cultural. Vaig adquirir una cultura, uns diplomes, etcètera... Però com ignorava el funcionament de les coses, vaig fer uns estudis que no servien per a res, i que no em van servir per trobar feina. No coneixia les regles del joc. Ara he rebut un cop de vareta màgica cultural que m’ha fet accedir a la burgesia d’un sol cop, però la meva transferència fins aleshores havia sigut parcial, sobretot simbòlica i cultural. No econòmica.

–Em sembla que la seva novel·la apunta a una certa universalitat. La vall de Heillange podria ser qualsevol vall de qualsevol país d’Europa. Passa als 90, però podria passar ara. Em pregunto si és un objectiu que es va plantejar des del principi.

–Seria molt pretenciós si li digués que sí. Però és veritat que fent una vall fictícia volia crear un espai on pogués tenir la llibertat d’escriure com volgués, i pensava que ambientant la novel·la en aquest lloc fictici parlaria de molts altres llocs.

–Digui’m, què és el bo i el dolent del Goncourt.

–El bo és que és una dutxa de legitimitat enorme que et fa sentir molt bé. Un sap que tindrà molts lectors. La potència de propagació d’aquest premi és tal que tot el que vaig voler dir sobre el món, la vida i la gent arribarà a molts lectors, i això és molt bo. El que també està bé és que arregla qualsevol problema financer que un pogués tenir, i obre centenars de portes que fins aleshores havien estat tancades.

Notícies relacionades

–¿I el dolent?

–El que és menys bo és que no tens temps per escriure, que saps que la gent estarà esperant el següent llibre... A més, tens molts nous amics que no saps si ho són per tu o pel premi. Aquestes coses que estan lligades a l’èxit, a aquesta petita notorietat. Però encara no surto d’això, així que no sé quins són els beneficis o els estralls que quedaran.

Temes:

Llibres