Anar al contingut

CRÍTICA DE CINE

'El crack cero': nostàlgia autoconscient

Beatriz Martínez

El 1981, en ‘El crack’, José Luis Garci va tenir la brillant idea de traslladar els motllos del cine negre clàssic hollywoodià a la realitat espanyola del moment per contar les transformacions que s’estaven produint a començaments dels anys 80 passant-les pel filtre de l’esperit de les novel·les de Dashiell Hammett

Han passat gairebé 40 anys d’aquella pel·lícula i ara el director recupera el seu personatge Germán Areta (un formidable Carlos Santos) per explicar la història dels seus orígens. Ja no es captura l’esperit d’una època a través de la radiografia dels seus carrers i la seva atmosfera, sinó que es tracta d’una reconstrucció nostàlgica plena de malenconia per un passat ancorat en un imaginari cinèfil que destil·la allò que abans es coneixia com a ‘espleen’, és a dir, enyorança i tedi. 

‘El crack cero’ és una pel·lícula que definitivament pertany a un altre temps, que utilitza una sèrie de codis ‘démodés’ que provoquen tanta estranyesa com una certa tendresa. Els seus diàlegs literaris, el seu encartonament escènic, el seu còctel de referències passades, els seus caps solts narratius, ens condueixen a un univers suspès i irreal que desperta un somriure al mateix temps que reconforta, potser perquè es tracta d’una petita raresa anacrònica B de sèrie sense pretensions que busca a la seva manera traslladar l’espectador a un món que ja no existeix o mai va existir, el de les partides de mus, els ‘dry’ martinis, la colònia Baron Dandy i els Philips Marlowes castissos. 

ítem

El crack cero ★★★

Direcció: José Luis Garci

Repartiment: Carlos Santos, Miguel Ángel Muñoz, Pedro Casablanc, Luisa Gavasa, Patricia Vico, Macarena Gómez, Raúl Mérida, María Cantuel, Belén López, Cayetana Guillén Cuervo, Ramón Langa, Andoni Ferreño

País: Espanya

Durada: 120 minuts

Any: 2019

Gènere: Cine negre

Estrena: 4 d’octubre del 2019