Crítica de 'Joker': el fascinant esperit del caos

Joker sempre ha sigut la nèmesi perfecta de Batman. Cap dels seus altres rivals tenen el mateix pes. Ni el Pingüí, ni Poison Ivy, ni l’Enigma, ni l’Espantaocells, ni R’as Al Ghul o qualsevol dels nombrosos llogaters del manicomi Arkham Asylum.

La pel·lícula de Todd Phillips s’endinsa en aquesta figura dual i ve a explotar com es construeix un malvat. Es tracta de la descripció d’un inadaptat social menystingut o humiliat per tothom, que creu viure el que no viu i acaba liderant una revolta de carrer sense pretendre-ho.

Aquest Joker connecta amb el descrit per Alan Moore a la seva novel·la gràfica ’La broma asesina’, prolongat en certs aspectes per Tim Burton al seu primer film sobre Batman. Però, sobretot, està en sintonia amb l’ordit per Christopher Nolan i el desaparegut Heath Ledger a ‘El cavaller fosc’. Aquest Joker liderava també un procés cap al caos absolut.

La fotografia de colors pàl·lids o metàl·lics estil anys 70, la interpretació portentosa i equilibrada de Joaquin Phoenix (en un personatge tan estrident) i la música sempre tensa de la violoncel·lista Hildur Guonadóttir embolcallen el personatge en la desbocada extraversió dels seus actes i en la intimitat dels seus dolors anímics. És un Joker patètic però singularment viu.

I aquí salta l’espurna, ja que comporta una lectura política una mica innòcua amb divisió d’opinions entre si el discurs del film, sobretot en el tram final, és o no reaccionari. Tampoc considerarem les històries de superherois com el súmmum del progressisme –amb notables excepcions–, i alguns dels autors que han renovat les figures de Batman o Daredevil no són precisament els més liberals del món, cas de Frank Miller. Com ha escrit Sergi Sánchez, ‘Joker’ ve a ser ‘El cavaller fosc’ per a l’era Trump. El mal acull el mal.