'Mientras dure la guerra': Amenábar, buscant el punt mitjà

La perspectiva que ofereix Alejandro Amenábar de la guerra civil espanyola a ‘Mientras dure la guerra’ se situa en un punt intermedi, en l’observació atenta d’uns fets determinats durant els primers dies del conflicte. La pel·lícula gira al voltant de la posició inicial que Miguel de Unamuno va tenir sobre la sublevació militar, acceptant-la al no estar d’acord amb gaires de les decisions del Govern republicà, motiu pel qual va ser cessat del seu càrrec de rector a la Universitat de Salamanca.

Però òbviament va canviar, segons el film, quan algun dels seus amics van ser represaliats pels feixistes. El canvi va resultar dràstic –a més de lògic i coherent–, immortalitzat en el seu discurs al paranimf de la universitat, on va desafiar els colpistes (a la sala, al seu costat, hi havia Millán Astray i Carmen Polo de Franco, una de les principals valedores i admiradores d’Unamuno) i va haver de sortir ràpidament per evitar la ira dels presents.

Notícies relacionades

Torna el Festival Embotona't: música, teatre i més en un esdeveniment per a tothom

L’Acadèmia del Cine crea una unitat per a víctimes d’abusos

La pel·lícula està construïda en progressió fins a arribar a aquest clímax dramàtic, no per conegut menys intens, tot i que la sortida precipitada d’Unamuno del paranimf, ajudat per la dona del futur dictador, conté l’afegit de dues mans unides que, ideològicament, pot fer parlar.

Amenábar sempre intenta situar-se als antípodes del que normalment s’ha entès –i practicat– com a cine sobre la guerra espanyola. Encara no hi ha vencedors ni vençuts en el que contempla el relat, que se cenyeix millor en l’observació dels vaivens ideològics d’Unamuno  i, sobretot, com va ser tractat tant pels republicans com pels feixistes. És l’estigma de les dues Espanyes, tot i que representat d’una forma diferent en la qual el director, elegant i alhora tens, no carrega les tintes sinó que busca aquest punt mitjà perfecte.