Veu la llum el diari d'una nova Ana Frank 77 anys després del seu assassinat pels nazis

«No vull demanar-li res més a Déu, només que sobrevisquem», va anotar en el seu diari Renia Spiegel el 18 de juliol de l’any 1942. Tenia 18 anys i era jueva a la Polònia ocupada. Dotze dies després, el 30 de juliol, era assassinada a trets pels nazis. El seu testimoni íntim, i inèdit fins ara, qualificable com el d’una Ana Frank polonesa, acaba d’arribar a les llibreries d’una desena de països després d’estar durant més de 70 anys guardat en una caixa forta per voluntat primer de la seva mare i després de la seva germana, que sí que van aconseguir sobreviure a l’Holocaust i, després de la guerra, emigrar als Estats Units. 

Dos dies abans d’aquesta anotació els alemanys havien obligat Renia a traslladar-se al gueto de la localitat de Przemysl, amb els seus avis, la seva germana, sis anys més jove que ella, i el seu nòvio, Zygmunt. Allà, diu, «els dies són terribles i les nits no són millors. Cada dia implica més víctimes». El gueto està «envoltat de filferro espinós, amb guàrdies que vigilen les portes (un policia alemany i un de jueu). Sortir del gueto sense permís es castiga amb la pena de mort. [...] Tinc l’ànima desconsolada, el cor inundat de terror. Així és la vida», escrivia una jove que va començar el seu diari amb 15 anys, el gener de l’any 1939, i que aviat es preguntava: «¿Per què vivim amb por de les batudes i els arrestos? ¿Per què no podem sortir a passejar perquè els ‘nens’ tiren pedres? [...] Tinc por, moltíssima por.»  

«Miri per on miri, veig vessaments de sang. Els pogroms són terribles. Matanzas, assassinats... [...] Senyor, deixa’ns viure, t’ho prego, ¡vull viure! He experimentat molt poc en aquesta vida; no vull morir. La mort em fa por. [...] Sí, sí, la guerra és terrible, salvatge, sagnant». Malgrat entrades com aquesta, del juny de l’any 1942, on aflora l’horror que l’envolta, la Renia sembla refugiar-se d’aquest horror amb notes que podrien ser les de qualsevol jove de la seva edat: trobades amb amics, l’escola, el primer amor, el primer petó i la relació amb el seu nòvio, les inseguretats sentimentals i de futur..., repuntades per l’enyorança de la mare i també dels seus propis poemes. Era molt bona estudiant, volia ser escriptora i llegia tota mena d’escriptors i poetes, assenyala en l’il·lustrador epíleg d’‘El diario de Renia Spiegel’ (Plaza&Janés) la seva germanaElizabeth Bellak (de nena Ariana), que també aporta contextualizadores notes al peu i un prefaci.   

La mare, que estava en procés de divorci i va evitar acabar al gueto de Varsòvia aconseguint papers d’identitat falsos, havia deixat les dues germanes a càrrec dels avis a Przemysl, el sud de Polònia. L’Elizabeth, que va ser una actriu infantil coneguda com ‘la Shirley Temple polonesa’,es tortura per no recordar l’última vegada que va veure la Renia –«¿Com he pogut oblidar-ho? ¿Què em va dir?–». Sí que pot rememorar, en canvi, com es va acomiadar dels seus avis, el final dels quals creu que va ser una fossa comuna. L’àvia li va posar un abric blau; l’avi li va donar una capseta de colors i li va dir: «He pagat 20 monedes d’or. És tot el que tinc». Llavors, el nòvio de la Renia, Zygmunt, va treure l’Elizabeth del gueto i la va amagar a casa de la família de la seva millor amiga, el pare de la qual la va portar a Varsòvia amb la seva mare.    

L’Elizabeth completa el destí de la Renia: Zygmunt l’havia ocultat amb els seus pares a l’àtic d’un edifici del gueto per evitar que fossin deportats als camps, ja que a diferència d’ell, no tenien permís de treball. Però algú els va denunciar i la Gestapo els va assassinar tot just detenir-los. Zygmunt va deixar testimoni d’això en una última anotació del diari de la Renia abans de llegar-lo a un amic no jueu. Va ser precisament el seu nòvio qui, després de sobreviure a Auschwitz i Sachsenhausen i convertir-se en metge, va localitzar en els anys 50 als Estats Units la seva mare i la seva germana i els va entregar «una gruixuda llibreta de línies blaves». Llegir el diari de la Renia, confessa la seva germana petita en el llibre, li provoca «atacs d’ansietat». «El passat encara fa que se m’acceleri el cor i que m’entrin ganes de vomitar», admet qui, també víctima de la guerra, veia «dia rere dia, als alemanys trepitjar amb les seves botes jueus i polonesos». 

La culpa del supervivent

La mare es va tornar a casar però mai li va explicar al seu nou marit el que havia viscut en la guerra. L’Elizabeth va tardar a explicar-l’hi al seu. «No estava segura de poder suportar el dolor de parlar del meu passat [...] Havia passat anys intentant oblidar que jo era la nena que havia aconseguit sortir amb vida de Polònia mentre que la seva germana no». Per això, al morir la seva mare el 1969 va guardar el diari en una caixa forta del Chase Bank de Manhattan. Fins que els seus fills Andrew i Alexandra van començar a preguntar i van decidir treure-ho a la llum.

Notícies relacionades

Davant del bastó de Mengele

Els camps de la mort

Els escrits de la Renia són també exemple de maduresa. Anota el juliol de l’any 1941 que va veure un «ucraïnès monstruós amb uniforme alemany» colpejar tots els jueus que veia: «els colpejava i els trepitjava i nosaltres érem allà indefensos, febles, impotents... vam haver de suportar-ho tot en silenci. En aquell moment, el meu únic consol era pensar en la meva venjança, oh, sí, la venjança és dolça, però no hauria de ser sagnant». Tot seguit, constata la quantitat d’alemanys ferits que passen per allà: «Ho sento per aquests nois joves i casats, tan lluny de la seva pàtria, de la seva mare, de la seva dona, pot ser que dels seus fills. Hi ha qui hi està resant també i qui plora per ells en nits d’insomni. Aquesta és la ironia del destí...».  

Pocs dies abans de morir escrivia el seu últim poema: «El que més m’espanta són les ombres/ quan, al matí,/ una parpelleja sense avisar/ a la carretera que s’estén davant meu./ El meu cor es posa a tremolar/ i jo miro al meu voltant/ petrificada./ No pots mirar una ombra als ulls, / no pots agafar-la del braç,/ no pots preguntar-li o pots tocar-la;/ ni si més no saps de qui és/ aquest gris que serpenteja, que s’arrossega,/ que resplendeix i es retorça./ El que més m’espanta són les ombres».