'Blackbird' o l'eutanàsia com a fulletó

Els festivals de cine de vegades es veuen encegats per les estrelles. En altres paraules: la presència d’un grapat de cares conegudes en una pel·lícula pot arribar a resultar tan persuasiva com per fer que els programadors d’un certamen s’hi deixin convèncer fins al punt de passar per alt la seva absoluta falta de raó de ser. Només tenint això en compte s’explica que la ficció encarregada d’obrir avui la 67a edició del Festival de Sant Sebastià sigui el drama familiar ‘Blackbird’, dirigit per Roger Michell i amb un repartiment de categoria encapçalat per Susan Sarandon, Kate Winslet, Mia Wasikowska i Sam Neill. 

Notícies relacionades

Mor Quimet Pairó, el maître que servia Dalí i Josep Pla al celler de ca la Teta de Figueres

Jean-Pierre i Luc Dardenne: «La classe treballadora pateix la síndrome d’Estocolm»

‘Remake’ de la pel·lícula danesa ‘Corazón silencioso’ (2014) –guanyadora al seu dia, compte, del premi a la millor pel·lícula en aquest festival–, observa una dona afligida d’esclerosi lateral amiotròfica (ELA) que reuneix els seus éssers estimats a la seva imponent casa al costat de la platja per passar amb ells un últim cap de setmana abans de suïcidar-se. En aquest elegantíssim escenari únic s’ajunten tantesfigures estereotípiques–una malalta terminal addicta al sarcasme, un marit fidel que pateix en silenci, una filla reprimida que xoca amb la seva esgarriada germana, un adolescent que finalment surt de la closca– i tants miraments narratius que, en mans de Michell, un relat presumptament dissenyat per celebrar la vida acaba resultant en unapel·lícula dramàticament morta.

«La nostra intenció no és fe proselitisme o propaganda», ha afirmat aquest divendres el director davant la premsa. «En cap moment hem pretès convidar la gent que surti al carrer a manifestar-se en defensa de l’eutanàsia». Sobre el paper, és un posicionament ètic irreprotxable. El problema és que, com a resultat, ‘Blackbird’ és una pel·lícula tan orgullosa del seu propi tacte i la seva suposada sofisticació a l’hora d’abordar una gran tragèdia familiar que al final, a la seva manera, acaba mostrant tanta afectació com el més lacrimogen dels fulletons. I el que hauria de ser una reflexió de dinàmiques familiars complexes es queda en una mera exhibició d’un grapat d’intèrprets visiblement convençuts d’estar anant a buscar l’Oscar i una col·lecció de plans elegantment il·luminats que tenen com a única utilitat real donar-nos idees per redecorar la sala d’estar.