Anar al contingut

ENTREVISTA

Lorena Álvarez: «Avui costa trobar una mica de silenci»

La cantautora asturiana reapareix amb la seva artesanal 'Colección de canciones sencillas', el disc que presenta al Mercat de Música Viva de Vic

Jordi Bianciotto

Lorena Álvarez: «Avui costa trobar una mica de silenci»

Amb el seu primer àlbum, ‘Anónimo’ (2012), i l’epé d’entretemps ‘Dinamita’ (2014), Lorena Álvarez va aconseguir que les orelles educades en el pop s’acostessin a les seves refrescants cançons amb ànima tradicional. Ara, l’asturiana refina les seves arts sense pervertir el seu traç natural a ‘Colección de canciones sencillas’, el disc que mostra aquest dijous, al capdavant del seu quartet, al Mercat de Música Viva de Vic (i el 17 d’octubre a La 2 de Apolo).

Avui dia, ¿apel·lar al senzill és el més revolucionari?
¡Doncs per a mi, sí! Estem envoltats de coses sofisticades, i de rapidesa, i la senzillesa no és el que més es porta. Avui és difícil trobar una mica de silenci fora de tot el que ens estan venent constantment.

¿Se sent inadaptada en el món modern?
¡Sí! Totalment, ¡i cada dia més! [Riu] A veure, no és que m’agradi sentir-me inadaptada, i intento no posar-hi de la meva part per estar-ho més. Vull viure el món que m’ha tocat viure i tinc el meu Instagram, el meu ordinador, el meu maleït telèfon mòbil [riu]... No visc com una ermitana, tot i que com continuï així la cosa, no ho descarto.

En la música, ¿li han interessat tant les figures professionals com les veus anònimes, tradicionals, del camp?
M’inspiren els cantants que treuen la seva pròpia veu, que és una cosa que es nota moltíssim. Violeta Parra, Carmen Amaya, Camarón, Leonard Cohen... I de vegades m’emociona més una vella cantant, o la meva mare, que segons qui, perquè la gent, quan no en sap, i aquí m’hi incloc, perquè no tinc tècnica vocal, treu una cosa més profunda. M’agrada la gent anònima a qui algú grava. Treballs de camp com els d’Alan Lomax, o a Espanya, de gent com Joaquín Díaz, o Xosé Ambas, que feia el programa ‘Camín de cantares’ a la televisió asturiana.

Però vostè és partidària de compondre les cançons que canta.
Sí, en aquest disc són totes meves; només en una, ‘Odio lo que adoro’, una part de la lletra és d’uns tangos flamencs i en una altra, d’unes alegries que cantaven tant Camarón com Morente.

¿No té sentit cantar cançons tradicionals que van sorgir de circumstàncies que avui ja no existeixen?
La major part de la música tradicional ja està pràcticament morta, perquè des que el camp es va mecanitzar i la gent va emigrar a les ciutats... Potser la música popular d’avui dia és el trap, la música de la gent de ciutat que explica la seva vida. La música és un reflex de la societat, i jo a les meves cançons parteixo d’aquí, de les meves experiències, que són les que viuen les altres persones, com la mort, l’amistat, l’amor... Descriure-les des del meu punt de vista i compartir el que vaig aprenent dels altres.

A diferència de les veus del camp, vostè sí que va pensar a gravar les seves cançons i fer un disc.
Doncs no ho vaig tenir tan clar. M’encanta gravar, i aquest disc l’he gravat jo sola a casa, i disfrutant bastant, però hi va haver moments en què no sabia si faria un altre disc. Però les cançons anaven com lluitant per sortir, i diria que el disc ha sortit fins i tot malgrat jo mateixa.

Hi ha una cançó clau: ‘La nube’, que parteix d’un dibuix que va fer la seva àvia.
Sí, un dibuix de traços molt infantils, que confirma allò que la gent gran tornen a ser com nens. Aquest dibuix el tinc sempre davant. Jo estava en un moment en què pensava que potser havia de fer un pas endavant amb aquest disc. Em deia: «He de cantar millor, tocar millor, potser tenir un productor»... I mirant-lo me’n vaig adonar: «Però ¿què estic dient?». Havia de donar valor a la manera senzilla, sense pensar en superproduccions. Vaig recular una mica i vaig decidir gravar el disc a casa i a la meva manera.

‘Si tú eres mi hombre’ és una cançó sarcàstica i dura contra les relacions tòxiques. ¿Li agrada veure’s com a cantautora compromesa?
La meva obra no té res a veure amb la cançó de protesta, política, però sí que em considero una cantautora. El que no m’interessa és la propaganda. Però ‘Let England shake’, de PJ Harvey, és un disc polític i amb unes lletres i unes músiques impressionants, que va més enllà de dir «que malament que estem».

Ha passat de viure a Astúries a l’Albaicín de Granada, però al disc no s’ha deixat influir a penes pel flamenc.
No ho sé, quan componc no penso en un estil musical. Intento seguir la meva intuïció i deslliurar-me de tota mena de soroll per concentrar-me i seguir el fil del que van demanant les cançons. És la lluita que tinc sempre, no deixar-me emportar.  Quan vaig començar a mostrar les cançons a la gent em van dir que podien haver sigut arreglades de moltes altres formes, i això està bé, perquè m’agrada deixar un espai perquè l’oient hi posi el que vulgui al seu cap. Així ho faig jo amb les cançons que escolto.

Utilitza guitarres elèctriques i teclats, però també percussions tradicionals.
Tinc molts instruments de percussió humils: panderetes, cascavells... Amb qualsevol cosa que tingui un so bonic, faig música. Al disc hi ha un so que sembla d’unes trompetes i és una cadira, arrossegant-la per terra. Producte de proximitat, quilòmetre zero, ¡com al supermercat!

I li ha sortit un disc més tranquil i interiorista que els anteriors.
Com va dir el meu pare: «No és tan ballable, ¿no? No sé si m’agrada gaire»... Sí, la meva intenció és tocar-lo en teatres, on la gent pugui estar asseguda i prenent-se una mica de temps. Perquè cada vegada la música s’escolta amb més presses. No m’agrada internet per això: sí, hi pots escoltar tota la música del món, però ¿això per a què et serveix? Les cançons més especials són les que més temps has tingut d’escoltar. La música no és una cosa que en dos minuts se’t fiqui dins. De vegades un s’ha de prendre un temps, ¿no?