Crítica de 'Los testamentos': l'anhelada tornada a Gilead

Les expectatives eren altíssimes, i la pressa mai és bon ingredient al calder de l’escriptura. Tot i així, la mestria en l’ofici ha permès a Margaret Atwood (Ottawa, 1939) no només esquivar la tremenda pressió després de l’èxit d’‘El cuento de la criada’ –parlem de la sèrie de televisió, estrenada per HBO el 2017–, sinó també construir un bon artefacte narratiu per al gaudi lector, amb el qual la veterana escriptora –el 18 de novembre es converteix en octogenària– sembla dir a productors i guionistes: senyors, aquesta història és meva.

L’autora canadenca, eterna ics a les quinieles del Nobel, va començar a escriure ‘El conte de la serventa’ el molt distòpic any de 1984 i precisament a Berlín Occidental, quan encara no s’havien ensorrat ni el mur ni les contradiccions del comunisme (ni tampoc sobrevingut la revolució conservadora de Trump). En cert sentit profètica, la faula converteix els Estats Units en una dictadura teocràtica, la República de Gilead, on els úters són propietat estatal pel descens dels naixements a conseqüència de la contaminació. Convertides les femelles fèrtils en criades sexuals, el lector s’endinsa en el malson de la mà d’una d’elles: Defred (el prefix «de» denota possessió; propietat de Fred).

‘Los testamentos’, acabada de publicar per Salamandra –l’edició en català, a càrrec de Quaderns Crema, haurà d’esperar fins al primer trimestre del 2020–, torna a Gilead 15 anys després dels fets narrats, que desemboquen en un final obert quan la protagonista puja a una furgoneta negra amb rumb desconegut i la sospita d’estar embarassada. ¿Tanca la seqüela els interrogants oberts en ‘El conte de la serventa’? Sí, en efecte, amics seriòfils, però aquí Defred/June realitza un cameo molt discret i amb prou feines pronuncia tres paraules. Atwood ha escollit un mecanisme tècnicament més complex per emprendre el repte.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Si en la preqüela la narradora era Defred, en aquesta segona part són tres veus en primera persona les que s’encavalquen: Agnes, una nena nascuda a Gilead; Daisy, una joveneta que viu al Canadà, des d’on protesta contra la dictadura del país veí; i la gran tieta Lydia, ideòloga del sistema reproductiu de la teocràcia i instructora d’un exèrcit de tietes, dones sense descendència, a mig camí entre terrorífiques monges catòliques i agents del KGB, que vetllen per l’estabilitat del règim. Hi ha aquí menys descripcions, menys flaixbacs i molta més trama perquè encaixin totes les peces, girs dramàtics que arrosseguen el lector amb un vertigen de ‘thriller’,en ocasions en detriment de la fondària. Concretem: un sol personatge, el de Daisy, l’adolescent canadenca, plantejaria alguna objecció. En canvi, el de la tietaLydia sobresurt com un prodigi de construcció en els seus clarobscurs, en les seves reflexions sobre el mal i la tirania, en les seves frases memorables («los molinos de los dioses muelen lentamente, pero muelen fino»). Amb ella, Atwood brilla en tota la seva esplendor.

Si la màgia de penetrar en l’univers claustrofòbic i intacte de Gilead resultava més enlluernadora a ‘El conte de la serventa’, el missatge de ‘Los testamentos’ continua sent el mateix: compte a baixar la guàrdia. La llibertat és lluita.