Anar al contingut

FESTIVAL DE TORONTO

Judy Garland salva Renée Zellweger

L'actriu apunta a l'Oscar per la seva convincent interpretació de l'estrella caiguda de Hollywood a la pel·lícula biogràfica 'Judy', estrenada al festival de Toronto

Nando Salvà

Judy Garland salva Renée Zellweger

David Hindley

La de Judy Garland és una de les tragèdies més infames de la història del cine. Era només una adolescent anomenada Frances Ethel Gumm quan Hollywood la va transformar en una estrella i en símbol de la innocència de tota una època, i amb aquesta finalitat no només li va robar la joventut, sinó que la va deixar traumatitzada per tota la vida. El seu és un cas paradigmàtic dels efectes destructius de la celebritat, i per això té sentit que Renée Zellweger sigui l’encarregada de donar vida a la pel·lícula sobre la seva vida que acaba de veure la llum al Festival de Cine de Toronto (TIFF).

Al cap i a la fi, Zellweger sap perfectament el que significa viure sotmesa a l’escrutini públic. Abmb 50 anys, s’ha passat la meitat de la vida al punt de mira, veient com la premsa del cor publicava històries sobre el seu pes, les seves cirurgies plàstiques i les seves relacions amb homes com Jim Carrey, o sobre suposats favors sexuals prestats a Harvey Weinstein. Per això, 'Judy' és un retrat biogràfic en què l’artista retratada i la que la retrata es troben a mig camí, per llançar-se llum l’una a l’altra i reflectir-se mútuament en els seus vaivens professionals.

Per fer-ho se situa el 1968, en els mesos previs a la mort de la que molt temps enrere havia sigut estrella d’'El mag d’Oz' (1939). Endeutada fins a les celles, Garland es veu obligada a allunyar-se dels seus fills per traslladar-se a Londres, l’únic lloc on aconsegueix trobar algú que i pagui per cantar. Un cop allà, el consum excessiu d’alcohol i l’addicció a les pastilles a què Hollywood la va abocar en el passat no triguen a danyar la seva relació amb el públic. Mentre l’acompanya durant aquell ocàs, així mateix la pel·lícula ens ofereix successius 'flashbacks’ que la mostren de nena i deixen clar fins a quin punt els estudis van anar prenent el control del seu temps, el seu cos i la seva ment, i en quina mesura aquest abús ha marcat fatalment la seva adultesa. La veiem ser víctima de tiràniques dietes i jornades de treball de 18 hores en mans de Louis B. Mayer, l’executiu de Metro Goldwin Mayer que la va descobrir i que va començar a abusar sexualment d’ella quan tenia 16 anys.

«Vaig anar molt amb compte a l’hora de seleccionar les fonts a través de les quals documentar-me», ha explicat Zellweger sobre el procés de preparació per al paper. «Al cap i a la fi, jo mateixa he pogut comprovar en primera persona què inexactes poden arribar a ser els cronistes que asseguren explicar la veritat sobre un personatge famós». L’actriu va intentar sense èxit contactar amb la filla gran de Garland, Liza Minnelli, que recentment va fer públic el seu malestar a propòsit de l’existència de la pel·lícula.

Més empatia que imitació

Zellweger té una relació raonablement estable amb l’ Oscar. El 2004 es va endur l’estatueta que la certificava com a millor actriu de repartiment gràcies a 'Cold mountain', i llavors ja havia sigut nominada per 'El diari de Bridget Jones' (2001) i 'Chicago' (2004). I a Hollywood ja es dona per fet que 'Judy' tornarà a situar-la en la carrera pel premi. En primer lloc perquè l’Acadèmia, no ho oblidem, té inclinació a reconèixer els actors que interpreten cantants alcohòlics i drogadictos:el any passat Rami Malek va triomfar gràcies a la seva interpretació de Freddie Mercury en 'Bohemian rhapsody' (2018), i en el passat recent vam veure guanyar Jamie Foxx per 'Ray' (2004), Jeff Bridges per 'Corazón rebelde’ (2009) i Marion Cotillard per 'La vida en rosa' (2007). I, en segon lloc, perquè ofereix una interpretació incontestable, sense necessitat de recórrer als recursos més obvis.

En efecte, amb l’ajuda del maquillatge i el vestuari i posant la seva pròpia veu a cançons com 'Happy' o 'Somewhere over the rainbow' –no faria falta especificar que no està a l’altura de la de Garland però, d’altra banda, tampoc la de Garland en els seus últims anys ho estava–, Zellweger ofereix una aproximació que aconsegueix l’autenticitat més a través de l’empatia que de la imitació; i que resulta del tot convincent a l’hora de deixar clar fins a quin punt la identitat individual de Garland era impossible de dissociar de la seva personalitat pública. Ara bé, ¿què hauria pensat Garland de Zellweger? «Sigues sempre una versió original de tu mateixa en lloc d’una versió reciclada d’una altra persona», va dir una vegada. Doncs això mateix.