Mor Robert Frank, el fotògraf dels marges del somni americà

El tan portat i suat‘somni americà’ té un clar revers, el malson, però entre tots dos hi ha un immens espectre de grisos. Pocs s’atrevien a enfocar-lo o aturar-hi la mirada en els anys 50 del segle passat, però és precisament on va fixar l’objectiu de les seves dues càmeres Leica Robert Frank, l’autor d’una obra tan fonamental com ‘The Americans’, que va morir dilluns als 94 anys a Inverness (Nova Escòcia, Canadà).

27.000 vegades va prémer el disparador Frank en aquest recorregut de 16.000 quilòmetres que va fer a partir de 1955, finançat per una beca Guggenheim, per 48 estats del país. I les 83 que va seleccionar per al llibre, publicat per primera vegada a França el 1958 i als Estats Units un any després, van crear una obra seminal de la fotografia documental, del’art  i de la sociologia nord-americana.

Frank va veure el que els altres no volien mirar: la gent en els marges, el racisme,l’anestesiant consumisme que començava a desencadenar-se... Inspirat per Edward Hopper i apadrinat per Walker Evans, ho va retratar trencant els esquemes i tradicions de l’època, collant amb el gra, l’enquadrament, l’exposició o la definició els límits formals i obrint camins que després han sigut mil vegades recorreguts per altres. I ell, que odiava les fotos preparades tan comunes a l’època, aquestes maleïdes històries amb un principi i un final, preferia deixar espais, silenci, punts suspensius. Volia, va dir,«presentar el que veia, pur i simple».I aspirava a alguna cosa més que dirigir la mirada o el pensament. «Quan la gent mira les meves fotografies vull que se sentin com quan volen llegir dues vegades el vers d’un poema».

Un pioner

Va ser injuriat inicialment per alguns com a«antiamericà»,el seu treball qüestionat com «¡una degradació de la nació!», o com un «punyent i amarg atac a algunes institucions nord-americanes». Però el seu treball no era crítica, sinó la recerca de la veritat. O una«honestedat dolorosa, sense parpellejar», com va escriure Sarah Greenough, la comissària que va organitzar una mostra de ‘The Americans’ a la National Gallery of Art de Washington el 2009. «Va trobar noves àrees de bellesa en aquestes cantonades simples i oblidades de la vida americana, en ‘diners’ o al carrer. I va ser pioner de nous temes que ara definim com aicones: cotxes, ‘juke boxes’, fins i tot la carretera.

‘The Americans’ va ser el treball més destacat, però no l’únic d’un fotògraf que va néixer a Zuric i va marxar als EUA el 1947 fugint de les mires estretes d’aquest país on havia crescut en una família jueva acomodada. «No sabia exactament què volia però sabia què no volia»,diria. S’hi suma fotografia que havia fet prèviament a Europa (incloent Barcelona i Madrid) i a Llatinoamèrica, i obra gràfica posterior, incloent ‘Lines of my hand’, una «autobiografia visual».

Frank tenia aversió a repetir-se i va explorar altres terrenys. Va deixar empremta al món del cine independent, en què amb desenes de treballs a partir de ’Pull My Daisy’, que va fer el 1959 amb els seus amics ‘beatnicks’ Jack Kerouac, Gregory Corso i Allen Ginsberg, es va convertir en una figura clau de l’avantguarda que avui continuen citant com a referència cineastes com Jim Jarmusch o Richard Linklater, que reverencien el seu menyspreu per enfocaments tradicionals, la seva voluntat d’intentar-ho tot, la seva disposició a fracassar.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

La seva pel·lícula més famosa, no obstant, és una que gairebé no s’ha pogut veure, ‘Cocksucker Blues’, un documental que va gravar en una gira delsRolling Stones després que utilitzessin una de les seves fotos a la portada d’‘Exile on Main Street’ i l’exhibició del qual la banda va frenar en els tribunals.«Si es veu als EUA mai ens deixaran entrar-hi una altra vegada», va dir Mick Jagger sobre aquest treball en què Frank va retratar, entre altres coses, orgies de sexe i drogues.

Tragèdies personals

«Sempre miro fora intentant mirar dins, intentant dir alguna cosa que és veritat. Però potser res és realment veritat, excepte el que és allà fora, i el que és allà fora és sempre diferent»,va deixar dit en un altre dels seus treballs de vídeo Frank, la vida del qual va estar marcada per tragèdies personals. El 1974 la seva filla Andrea va morir en un accident d’avió i el 1999 es va suïcidar el seu fill Pablo, batejat en honor a Casals i diagnosticat amb esquizofrènia. Els dos eren fruit del seu primer matrimoni amb l’artista Mary Frank. El sobreviu la seva segona dona, l’artista June Leaf.