John Paul Keith, un vivaç i elegant rock and roll

En la seva aposta per figures valuoses que volen sota radar, l’Altaveu  ens ha portat aquest dissabte l’extraordinari de Knoxville, Tennessee, John Paul Keith, amb el seu innegociable Fender Telecaster i un esvelt cançoner que projecta lluminositat pop a les essències del rock and roll. Sessió edificant a Can Massallera amb un músic capaç d’aconseguir que allò que considerem superat torni a sonar de manera vibrant.

Hem dit dissabte però caldria parlar de diumenge, ja que eren passades les dues de la matinada quan Keith va entrar en escena amb el seu trio i l’‘up-tempo’ vivaç de ‘Never could say no’. Hi ha una cosa que desconcerta en la seva figura, perquè ens podem preguntar on comencen i s’acaben les similituds tant amb Buddy Holly com amb Elvis Costello, i fins on les potencia ell mateix amb les ulleres de pasta i la veu plena de color. Però el seu cançoner desprèn vida i ens va posar en un estat de benestar amb melodies clares i boniques (‘You devil’) no exemptes de misteri (‘We got all night’), acudint a la malenconia hereva d’un Roy Orbison (‘Ain’t letting go of you’, del seu últim disc, el quart, ‘Heart shaped shadow’).

Guitarra amb classe

Notícies relacionades

La gran sèrie sobre el futbol americà i la vida

El mirall on s’hauria de mirar el ‘true crime’

Però Keith és a més un destre guitarrista que va captivar amb un so elegant, proveït d’aquest punt ‘twang’ reverberat que ens porta a un altre pla mental. La barreja de dinàmiques melòdiques i la distinció amb les sis cordes, amb ‘punch’ solista a ‘Meet m’in the corner’, va mantenir el públic amb somriures d’orella a orella a través de temes amb tanta essència com la balada ‘Miracle drug’ o el devastador swing de ‘I work at night’.

I parlant de guitarres amb estil, elogis per a Pascal Danaë, capitost de Delgrès, el grup francès amb arrels a Guadalupe que va encarrilar prèviament la nit amb un blues crioll de textura inhabitual (una aparatosa tuba, l’helicó, en lloc de baix) i actitud rock’n’roll. Denúncies de la colonització (‘Mo jodi’) i un assalt ‘roots’ a ‘Whole lotta love’, de Led Zeppelin (¿o a ‘You need love’, de Willie Dixon?), per tancar el 31è Altaveu amb empenta i actitud.