Anar al contingut

ENTREVISTA

Philippe Lançon (supervivent de l'atemptat contra 'Charlie Hebdo'): «No em puc inventar un odi que no sento»

El periodista, ferit en l'atac terrorista contra la revista francesa, explica el procés de reconstrucció del seu rostre a 'L'esqueix de carn'

Elena Hevia

Philippe Lançon (supervivent de l'atemptat contra 'Charlie Hebdo'): «No em puc inventar un odi que no sento»

JORDI COTRINA

El 7 de gener del 2015, el periodista i comentarista de temes culturals Philippe Lançon va prendre una decisió que canviaria la seva vida per sempre, tot i que ell no ho sabia. Aquell matí fred, després d’haver sentit Michel Houellebecq parlar de ‘Submissió’, el seu controvertit nou llibre, i després de parlar amb la seva nòvia xilena, amb qui es reuniria a Nova York després de fer-se càrrec de la seva nova plaça a Princeton, Lançon va agafar la bicicleta. No sabia si anar primer a ‘Libération’ o a ‘Charlie Hebdo’, els seus dos llocs de treball. Mentre pedalava es va decantar –sense saber ben bé per què– per la segona opció, i així es va convertir en un supervivent de la matança dels germans Kuachi. El tiroteig li va deixar la part inferior de la boca destrossada i des d’aleshores ja no compta les operacions a les quals ha estat sotmès, que potser en són més de 20. Aquest procés de reconstrucció, que el va convertir físicament i anímicament en un altre home, és el que s’explica a ‘L’esqueix de carn’ / ‘El colgajo’ (Angle / Anagrama) amb un estil íntim i reflexiu. Avui la seva fotografia apareix a la solapa del llibre. Una cara normal.

¿Va sentir que havia d’escriure aquest llibre? ¿Què el va portar a fer-ho?

Abans de plantejar-me escriure’l vaig fer una sèrie de cròniques des de l’hospital per a ‘Charlie Hebdo’, només per enfortir i reafirmar la meva capacitat com a periodista. Tenia clar que si podia fer-ho, m’aixecaria del llit. Però aquest projecte és totalment diferent i només vaig poder fer-ho dos anys i mig després dels fets, quan ja no era la persona que vaig ser, quan m’havia reconstruït. Un llibre com aquest, que és un projecte literari tot i que neix de la realitat, desgasta energia i només vaig poder escriure’l quan em vaig començar a sentir satisfet de la reconstrucció. No crec en la literatura com a teràpia.

Està escrit amb un to molt poc dramàtic, fins i tot amb algun element còmic, com el de la visita de François Hollande, que semblava més preocupat per la bellesa de la seva cirurgiana que per la seva salut.

És dramàtic i còmic alhora, perquè la vida és així. El detall de la cirurgiana, a qui va lloar no poques vegades, em va donar una certa alegria, perquè era un detall vital, una cosa que li hauria pogut dir a algú que no estigués en el meu estat. Alguns dels meus amics es van indignar amb aquest detall.

«El que buscava era un llibre que s’acostés a la veritat i als estats profunds en els quals vaig viure durant aquells minuts crítics» 

¿Ha tingut algun ‘feedback’ de François Hollande respecte a l’episodi?

Hollande va escriure un llibre que va tenir molt èxit l’any passat i, per descomptat, me’l va enviar amb una dedicatòria simpàtica i una mica íntima que al·ludia al que havia passat, però abans a Facebook va gravar un vídeo en què deia que el meu llibre era important. Aquest ha sigut el nostre contacte.

Aquest llibre tracta sobre la violència i les seves conseqüències, però només se’n parla en un capítol, amb aquesta imatge que es repeteix al llarg del text en la qual visualitza les restes del cervell del seu company Bernard Maris.

Volia entregar al lector una manera d’acostar-se a la veritat, i respecte a l’atemptat vaig intentar buscar una manera d’aproximar el lector a l’angoixa profunda que vaig viure en aquells moments. Mai em vaig preguntar si era massa violent o no. La imatge de Bernard és imprescindible, perquè és la que em va acompanyar els dies següents. Si l’evitava significava que no estava dient la veritat.

Al seu llibre hi ha por, però no odi. ¿Això no és sorprenent?

No sé què respondre aquí. No puc inventar-me un odi que no sento. El meu odi s’hauria dirigit a dues cames fosques, que és l’únic que vaig veure. Només vaig veure les cares després, però als diaris o a la televisió, que és un món una mica abstracte que no té res a veure amb el que vaig viure.

«El llibre està concentrat en els nou mesos que van seguir a l’atemptat i des del punt de vista de l’home en reconstrucció que vaig ser» 

Tampoc reflexiona sobre terrorisme, que amb prou feines té context polític.

El text està concentrat en els nou mesos que van seguir a l’atemptat i des del punt de vista de l’home en reconstrucció que vaig ser. Aquell home tenia molt poques preocupacions polítiques. Crec que hi ha gent molt bona que fa anàlisis perfectes sobre el terrorisme vinculat a l’islam. Dit això, dubto molt que els germans Kuachi hagin tingut a veure amb l’islam. Eren assassins, res més, amb el cap buit, i ja se sap que es pot omplir de qualsevol cosa.

L’any que ve se celebrarà el procés contra els inductors de l’atemptat. Suposo que el citaran.

Clar, en soc testimoni i hi hauré d’anar.

¿Serà dur per a vostè?

No, només avorrit.

En el seu moment hi va haver una manifestació multitudinària sota el lema ‘Je suis Charlie’ (‘Jo soc Charlie’), però també van sorgir veus discordants. Tothom va lamentar la matança, però hi va haver qui deia que amb la seva actitud donaven ales al Front Nacional.

La majoria dels que deien ‘Je ne suis Charlie’ (‘Jo no soc Charlie’) eren joves suburbans d’origen àrab que es van sentir pressionats a manifestar-se i sentien certes ganes de provocar.

«‘Charlie’ es va convertir en un enemic de classe. Cosa que és horrible. Jo els conec bé i no és una publicació d’intel·lectuals»

Jo parlava més aviat d’una part de l’esquerra.

És aquella esquerra que darrerament considerava els àrabs i els africans com els nous pàries de la terra. ‘Charlie’ sempre es va oposar amb força i d’una manera sarcàstica als abusos de poder de la religió. I va atacar l’islam igual que havia fet amb l’Església catòlica. Així que van començar a dir que érem racistes. «‘Charlie’ es va convertir en un enemic de classe. Cosa que és horrible. Jo els conec bé i no és una publicació d’intel·lectuals, molts d’ells eren autodidactes i els lectors eren més aviat populars.

La matança no va suavitzar l’humor de la publicació.

Crec que molts volien que amb l’atemptat ‘Charlie’ es convertís en una vaca sagrada. Però una vaca sagrada no es pot burlar de tot. I si no es burla de tot ja no és ‘Charlie’. Era un cul de sac. Per descomptat que hi va haver un debat intern. El problema és que l’augment del nombre de lectors va provocar que molts no controlessin les claus de la sàtira, de manera que ho llegien literalment com una agressió.