Najat El Hachmi: «A l'islam impera un fonamentalisme salvatge"

Als seus llibres i articles Najat El Hachmi (Beni Sidel, Marroc, 1979) sempre ha denunciat la limitació de les dones en la societat patriarcal. Però ara va directa al gra a 'Siempre han hablado por nosotras’ (Destino; 'Sempre han parlat per nosaltres', Edicions 62), un manifest on l’escriptora educada a Vic des dels 8 anys exposa de manera clara, concisa i directa la incompatibilitat entre feminisme i islam.

-La igualtat entre homes i dones no pot donar-se en una societat amb lleis diferents en funció del sexe, on només elles han de cobrir el seu cap amb un mocador. Obvi, ¿no?

-Ho és però en aquest moment dir allò que és de sentit comú i que cau pel seu propi pes en el tema de la igualtat s’ha tornat complicat. Si no parlem s’imposa la tesi contrària: s’han de reclamar els drets i llibertats de les dones. 

-Doni’m exemples concrets del retrocés.

-Veure noies joves negant el masclisme de l’islam quan n’hi ha prou de veure els textos, la història i les lleis de molts països. Algunes que mai han viscut en un país musulmà atribueixen la càrrega patriarcal de l’islam a una mala interpretació o fins i tot a la mala fe de la dona blanca occidental que identifiquen com a culpable de tots els mals. També m’he discutit amb persones antisistema i d’esquerres, gent suposadament conscienciada amb el que suposa el patriarcat, que defensen el mocador.

-Vostè està acostumada a les crítiques però se la veu dolguda.

-Estava acostumada als racistes però ara molts em consideren islamòfoba, d’extrema dreta, una ‘native informant’. Vaja, que soc de tot menys una dona que reivindica la igualtat sense cap tipus de condicionants. A nivell institucional, en els debats públics també cada vegada més en les institucions, en l’acadèmia i a tot arreu hi ha uns corrents de pensament molt retrògrads i masclistes. Sota aquesta pàtina de modernitat, de lluita per la inclusió i per la igualtat pretenen que totes les dones que hem denunciat el masclisme i l’hem experimentat, callem.

-¿Què proposa?

-No podem deixar que la religió formi part de l’espai públic, tampoc que només s’ofereixi una visió de l’islam, una religió àmplia que ha sigut colonitzada pels corrents fonamentalistes. Una senyora a qui havien convidat a un debat a Telecinco va ser rebutjada per no portar mocador. ¿Qui posa el mocador? Tots. La figura de la dona amb mocador s’utilitza en institucions i partits polítics per donar imatge d’inclusió, diversitat, obertura...

-¿Quantes musulmanes no porten mocador?

Moltes, però es queden fora de la foto. El mocador és una reivindicació identitària externa però, ¿per què només elles el porten? Amb ell legitimes un sistema patriarcal: es porta per preservar-te de la mirada masculina. Seria millor educar els homes.

-Segueixi, segueixi.

-No es poden articular demandes d’igualtat partint de les nostres creences. La igualtat i la llibertat són innegociables. És igual el que digués Mahoma. Als països musulmans la religió és llei, en tots. Al Marroc, jo hereto la meitat que el meu germà i si tinc un ‘affaire’ em poden detenir. I quan les feministes els han volgut canviar ens parlen de la colonització occidental per defensar l’indefensable. 

-¿Quines eines utilitzen els imams avui?

-Les xarxes socials. T’arriben sermons al mòbil on també veus moltes noies amb mocador, amb un discurs molt sofisticat que no articulen elles. Fins i tot hi ha acadèmiques pregonant que l’islam és l’essència intocable amb què hem nascut i de la qual no podem sortir. 

-¿Quant han retrocedit les musulmanes en drets?

-Molt. Impera un fonamentalisme salvatge. Al meu poble, zero feminista, només les dones casades portaven mocador quan jo era petita. Ara acostumen les nenes des de petites, no sigui el cas que després s’hi neguin. Institucionalment, les hauríem de protegir. Com a mínim fins a acabar primària haurien de ser lliures. Però el personal docent no pot fer res sense lleis que els recolzin.

-¿I els polítics estan per la feina?

-Responen que el mocador és una mostra de diversitat i d’inclusió que demostra que Catalunya és terra d’acollida.   

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

-¿Quina és la solució?

Prendre consciència i no deixar soles les noies joves. Moltes pateixen situacions greus. A nivell educatiu queda molt per fer. No pot ser que l’única educació que rebin sobre aquests temes provinguin de la família, d’imams o de les xarxes socials. Sens dubte, no hem de portar l’islam a l’escola com proposen algunes formacions d’esquerres, sinó il·lustrar sobre ciutadania. Explicar què és la democràcia i la separació entre religió i Estat. Són coses que, com que les donem per fetes, ja ningú explica.