11 jul 2020

Anar al contingut

FESTIVAL DE CINE

¡Ave, Almodóvar! Venècia es rendeix per fi al cineasta manxec

El director rep el Lleó d'Or a tota la seva carrera

Nando Salvà

¡Ave, Almodóvar! Venècia es rendeix per fi al cineasta manxec

MANUEL SILVESTRI

Ningú ha dit mai que els festivals siguin proveïdors de justícia. Hi ha molts cineastes meravellosos que porten tota la seva carrera passejant les seves pel·lícules pel món i mai han rebut el primer premi de cap dels tres grans certàmens europeus. I existeixen pocs membres en actiu d’aquest selecte grup de genis maleïts més rellevants que Pedro Almodóvar. El desacord del manxec amb els palmaresos va començar aquí a Venècia el 1988, quan ‘Mujeres al borde de un ataque de nervios’ es va haver de conformar amb el premi al Millor Guió malgrat que en aquella competició no hi havia cap altra pel·lícula a la seva altura; és per això que la seva presència aquest dijous a la Mostra té per a ell un significat especial.

“Crec que si vius suficient, el temps acaba per donar-te la raó”, declarava el director davant de la premsa aquest matí, hores abans de rebre un premi en honor a les seves quatre dècades rere la càmera. “Sento que aquest Lleó d’Or a tota la carrera és aquest guardó que no vaig rebre, però amb 31 anys de retard”. El felí daurat, ha afegit, es convertirà en la seva nova “mascota”, i farà companyia als dos gats amb què viu

Almodóvar va visitar la Mostra per primera vegada el 1983, amb ‘Entre tinieblas’, la pel·lícula a què ell mateix atribueix el seu llançament internacional. “Recordo que el director del festival no volia programar-la, li va semblar obscena. Però a la premsa es va muntar un escàndol tan gran que no li va quedar cap altre remei”. Va ser gràcies a aquella comèdia protagonitzada per diverses monges esgarriades i un tigre, recorda, que va començar a ser conscient de com es narra amb imatges; fins aleshores, “no sabia res de llenguatge cinematogràfic. En realitat, la meva única obsessió era que s’entengués la història”.

Quan va tornar a Venècia amb ‘Mujeres al borde de un ataque de nervios’ ho va fer acompanyat de les actrius Carmen Maura, Rossy de Palma, Loles León, Chus Lampreave i Julieta Serrano. El seu desembarcament va revolucionar el festival. “Llavors em sentia molt orgullós de l’Espanya ultramoderna que representàvem. La nit madrilenya era interminable, divertida, com una gran universitat en la qual jo em vaig formar. Espanya despertava d’una tremenda dictadura de 40 anys i el més important d’aquells anys era que la gent havia perdut la por”. Tot i que llavors no es parlava de diversitat, la vida era molt diversa. “Totes les orientacions sexuals tenien cabuda a les meves pel·lícules, i tots els meus personatges, fossin qui fossin, sempre han gaudit d’una absoluta autonomia moral. Les meves pel·lícules ensenyaven això i crec que per això són l’evidència que vivíem en una democràcia real”.

¿I quines diferències creu Almodóvar que hi ha entre aquella Espanya “moderna” de fa dècades i l’Espanya actual? “Crec que hi continua havent una Espanya moderna i contemporània, per descomptat”, assegura. “És tan moderna que té el que qualsevol altre país europeu, té de tot, fins i tot una cosa a què s’havia resistit fins ara: un partit d’ultradreta”. En qualsevol cas, afegeix: “Tot i que és discutible que el qualificatiu modern sigui la paraula justa”.