El rap entra per fi a la Vuelta amb una cançó d'Arkano

Otro intento más, d’Arkano, no és el primer rap lligat a la Vuelta Ciclista a Espanya: algú sense memòria selectiva potser recorda ‘El rap de Ciclón’, dedicat a la mascota de l’edició del 2002. Però sí que estem davant de la primera sintonia oficial de l’esdeveniment amb un rap pel mig; un híbrid de hip-hop i pop (es nota la mà del ‘hitmaker’ de Tenerife Pablo Cebrián) amb un esperit motivacional apropiat. 

“La cançó parla sobre la recerca de la nostra millor versió a través del control del relat de les nostres vides, de com n’és de necessari atrevir-se a buscar un altre intent més”, ha explicat Guillermo Rodríguez Godínez, àlies Arkano, a qui aquesta Vuelta el toca de més a prop: les tres primeres etapes es corren per terres alacantines; la tercera acaba al seu Alacant natal, que defensa en el tema (“Si hay algo que Alicante me enseñó / es a tratar a los de fuera como míos”).

Sorprèn que en més de quatre dècades de sintonies ciclistes, aquesta sigui la primera vegada en què el rap surti en aquestes sobretaules de pedaleig i probable migdiada. En el catàleg musical de la Vuelta hi ha entrat de tot, i en ocasions, els salts genèrics d’un any a l’altre han sigut gairebé cops de volant suïcides. 

De la música disc al tecnopop

Tot va començar el 1977 amb la victòria de Freddy Maertens al so de la juganera polca ‘Trisch-tratsch’ deJohann Strauss II. La música popular del segle XX es va imposar l’any següent, tot i que no amb la millor mostra possible: segons diu (amb raó) Bob Stanley de St. Etienne en la seva història del pop ‘Yeah yeah yeah’, la revisió disco de ‘Cantando bajo la lluvia’ per Sheila & B. Devotion demostra, per molt greu que ens sàpiga, que el gènere de la bola de miralls podia fer pudor.

La febre disco va continuar amb temes superiors com ‘Born to be alive’, de Patrick Hernandez (1979); ‘Funkytown’, de Lipps Inc. (1980), i ‘Don’t stop the music’, de Yarbrough & Peoples (1981), per donar pas després a l’onada tecnopop. El duoAzul y Negro, pioner estatal en la matèria, va veure com triaven el seu tema ‘Me estoy volviendo loco’ a través d’un concurs al qual, segons diverses fonts, també van optar Alaska y Los Pegamoides. Era una producció de Julián Ruiz, que també va participar a ‘No tengo tiempo’, dels mateixos Azul y Negro (1983), o la formidable ‘Pánico en el Edén, deTino Casal(1984). 

D’Iván a Ramontxu

Des de mitjans dels 80 i fins a finals de segle, les sintonies de la Vuelta deixen de compartir certes propietats essencials (un ‘beat’ constant, una cadència respiratòria) per poder ser gairebé qualsevol cosa. I així podem passar de l’italod’Iván  ('Baila', 1985) als sabors cubans de Miami Sound Machine ('Conga', 1986). I de ‘La danza de las horas’, de Ponchielli, en una versió tecnificada misteriosa (1987) a la més literal ‘Pedaleando’, de Serafín Zubiri (1988). 

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

En els 90, la banda sonora podia ser un somni andalús dels jazz fusion Man Jumping ('The perils of tourism'), molt volgut per Brian Eno, o una delicadesa del grup percutiu brasiler Uakti ('Earth'), però també... un duet de Ramón García i Ana Obregón ('Morena', que degué impedir moltes migdiades). 

Fins i tot a començaments del segle XXI, posar sintonia a la Vuelta podia ser una empenta important, com poden dir Pastora Soler, Nena Daconte o Zahara. Però els últims anys la influència cultural de l’esdeveniment sembla més petita: 'El ganador' no va canviar la carrera de Marta Sánchez.