RETRAT DE DUES FIGURES EMERGENTS

El poder del flamenc català

L'escola barcelonina torna a brillar amb el triomf d''El Mati' i Olga Llorente al prestigiós festival de Las Minas

zentauroepp49408092 graf4951  la uni n  11 08 2019  el cantaor de flamenco catal190811180132

zentauroepp49408092 graf4951 la uni n 11 08 2019 el cantaor de flamenco catal190811180132 / Marcial Guillen

6
Es llegeix en minuts
Mauricio Bernal
Mauricio Bernal

Periodista

ver +

Era emoció dins de l’emoció el que sentien'El Mati' i Olga Llorente quan fa una setmana van pujar a l’escenari de l’Antic Mercat Públic de La Unión, a Múrcia, per a la cerimònia de lliurament de premis del Festival Internacional del Cante de las Minas. D’una banda, l’emoció evident: Matías López Expósito, 'El Mati', ‘cantaor’ barceloní de 34 anys, s’emportava la Lámpara Minera, el principal guardó d’aquest concurs prestigiós, referent del món del flamenc; Olga Aznar, de cognom artístic Llorente, barcelonina també, de 28 anys, el premi Desplante Femenino a la millor ‘bailaora’. En aquesta cita destacada, cita notable, hi eren tots dos, i des d’aquí compartien en privat la segona emoció, que 'El Mati' explica així: “I érem allà, recollint els premis, i ella em mirava i em deia: 'Mare meva, 'Mati’, quina barbaritat, qui ens ho havia de dir, si és que érem dos nanos’. I jo només deia: ‘Ja veus’".

Olga Llorente, ballant al Festival de Las Minas. / MARÍA WANDOSELL

Cal retrocedir uns anys, a la Barcelona de mitjans del 2000, per entendre l’abast d’aquesta emoció privada. Llavors 'el Mati' ja era un rostre habitual de Los Tarantos, aquest enclavament de Ciutat Vella que és parada obligada per a tots els que han de dir alguna cosa en el flamenc que brolla de Catalunya. Llorente, sis anys més jove, aleshores una nena, estudiava Dansa Espanyola al Conservatori Professional. "La vam conèixer un dia que estàvem amb el guitarrista Alberto Marín –recorda ‘El Mati’–. Ella tenia 14 o 15 anys i ens va encantar com ballava. Vam veure un diamant en brut", diu. Marín i 'El Mati' van parlar amb els seus pares perquè la deixessin pujar a l’escenari. "Joan Mas, el director de Los Tarantos, ens deia: 'Em ficareu en un problema, aquesta nena és menor d’edat, no pot treballar'. I nosaltres: 'És que és un tros d’artista, aquesta nena és un diamant en brut, arribarà molt lluny'".

Taxis d’anada i tornada

Els pares de la ‘bailaora’ hi van accedir encantats: com que era menor d’edat, van firmar en nom seu els contractes i sempre van estar presents quan pujava a l’escenari. "Sempre hi havien de ser –recorda ella–. I havien de firmar tots els contractes, jo no podia firmar". "Nosaltres ens encarregàvem d’anar amb taxi a recollir-la i portar-la al ‘tablao’, i després, de portar-la amb un altre taxi a casa", recorda ell. "Amb ‘El Mati’ va ser amb la primera persona que vaig treballar en un ‘tablao’", diu Llorente. Tal és la substància d’aquesta emoció compartida, l’altre dia a l’Antic Mercat Públic: molts anys després, el ‘cantaor’ i la ‘bailaora’ que s’havien conegut de nois, que havien compartit els inicis, tocaven junts una mena de cel. "Va ser molt emocionant –diu ella–. Veure’ns tots dos després de tants anys amb aquest reconeixement va ser molt emocionant". "Tenim un vincle molt especial", diu 'El Mati'.

Els dos van pujar per primera vegada a un escenari al ‘tablao’ de Los Tarantos, a Ciutat Vella

Matías López, 'El Mati', és un dels 13 fills de Gabino de Badajoz, ‘cantaor’ de festivals i penyes flamenquesde finals dels anys 70 i 80 a Barcelona. "Em ve d’aquí, de banda paterna", diu. "El meu pare va arribar molt petit, tenia 12 anys quan va arribar a Sabadell, a la Creu Alta, i la meva mare va arribar amb 15 o 16". Venien d’Extremadura. Amb el temps, la família va acabar instal·lant-se a Badia del Vallès, en una casa que traspuava flamenc per tot arreu. "Des de molt petit ja estava ficat en la música, tocava la guitarra, la percussió, el piano, era un cul inquiet amb la música. I un dia vaig conèixer Alberto Marín, que acabava d’entrar a l’Esmuc i em va dir que m’hi havia de dedicar, posar-m’hi de ple, ser professional. I jo vaig dir: 'Som-hi, entesos'. Tenia 19 anys. Vaig deixar la meva feina, que era de pintor en una empresa a Barcelona, i poc temps després vaig entrar a Los Tarantos". El 2 de maig del 2005 va pujar per primera vegada a l’escenari.

Les arrels, la sang

A casa d’Olga Llorente no s’escoltava flamenc. "Jo crec que a mi em ve de les arrels que porto: la meva família per part de mare és de Granada, i per part de pare de Múrcia i Alacant. Jo crec que em ve d’aquí, perquè als meus pares mai els va cridar l’atenció. A casa mai s’escoltava flamenc". Les arrels o la sang van fer que des de molt petita, realment molt petita, la temptés el ball: "Amb quatre anys ja volia ballar flamenc. Veia una faldilla de llunes i em tornava boja. Les mateixes mestres els deien als meus pares que m’apuntessin a flamenc perquè era el que m’agradava, i així va ser". Va començar a l’Escola La Tani i més tard va entrar al conservatori. Entre totes dues coses, va fer classes esporàdiques, cursos que duraven tres o quatre dies amb mestres del ball que passaven per Barcelona: Belén Fernández, Antonio Canales, Eva Yerbabuena, Rafaela Carrasco, Belén Maya, Farruquito; entre d’altres. "Moltíssims artistes de primer nivell –diu–. Era una època en què hi havia molt moviment a la ciutat, venia gent molt bona i això va ser molt positiu per al flamenc que es feia aquí".

Ell es va alimentar del mestissatge de BCN i ella va aprendre de les figures que passaven per la ciutat 

És una mena d’empremta barcelonina: l’aliment artístic; la seva pluralitat. "Jo crec que Barcelona et marca bastant –diu ‘El Mati’–. Hi ha molts companys que em diuen: 'Tio, tens la ment superoberta, les melodies que se t’acudeixen', i jo crec que ha sigut la influència de Barcelona. Quan jo vaig començar a cantar hi havia molts artistes emergint amb els quals ens ajuntàvem per fer 'jam sessions' de jazz, o de música africana, o brasilera, i ens encantava, teníem aquesta necessitat d’investigar i de disfrutar, i això que és tan de Barcelona ha tingut conseqüències en la meva manera de cantar". És a dir: ¿el mestissatge? "Totalment", diu.

Altres horitzons

Notícies relacionades

Cosa que no està en desacord amb la necessitat de fer les maletes i marxar: 'El Mati' viu des del 2008 a Sevilla, i Llorente des de fa sis anys a Madrid. "El 2007 –diu ell– vaig rebre una oferta de feina per anar-me’n uns mesos al Japó, a treballar en un ‘tablao’ famosíssim que hi ha allà, el Flamenco de Tòquio, i després de sis mesos al tornar a Barcelona em vaig adonar que en necessitava més, anar-me’n a la mare del flamenc. Llavors vaig decidir venir a Sevilla". El que hi va trobar va ser "l’autenticitat", diu ell; o, diu ell, també, el sentit de les coses. "Vaig trobar una cosa que mai m’havia plantejat fins que vaig arribar aquí, i va ser que tot tenia sentit. A nivell artístic, a nivell de flamenc, vaig començar a entendre realment el caràcter que tenen els ‘cantes’, les maneres de parlar, el carrer, hi ha moltes lletres de flamenc que parlen de llocs, i fins que no ets aquí no entens realment el que vol transmetre aquesta lletra, aquest ‘cante’".

Són fills de la immigració del sud d’Espanya: Extremadura, Granada, Múrcia...

"Catalunya és un lloc magnífic per preparar-te –diu Llorente–. Té molt bones escoles i hi ha hagut molt bon flamenc tota la vida, però arriba un moment en què has de continuar avançant, i per continuar avançant t’has de moure. Madrid al cap i a la fi és la capital i tothom hi va a parar, és la concentració de tots els artistes de primer nivell. Cal anar on hi ha més moviment artístic". A Madrid Llorente és assídua de tots els ‘tablaos’ importants, Las Carboneras, el Corral de la Morería, el Villarrosa, Casa Patas, com ho és 'El Mati' –any rodó per a 'El Mati': acaba d’editar el seu primer disc, 'Doce de cuatro'– dels de Sevilla: el Arenal, la Casa del Flamenco, la Fundació Cristina Heeren. Ara, Las Minas ha posat dins el mapa del flamenc aquests dos catalans, i tots dos saben que és alhora un premi i un desafiament. "És un premi que t’obre més camins i portes per continuar avançant –diu Llorente–. I al final es tracta d’això, d’avançar". 

Temes:

Flamenc