New Order, desolació sexi a Porta Ferrada

Guitarres saturades i ritmes electrònics, foscor postindustrial i l’hedonisme que va avançar el camí cap a l’acid-house. New Order representa, des de les seves arrels a Joy Division, aquesta evolució des del postpunk més depressiu (sense posturejos: Ian Curtis s’hi va deixar la vida als 23 anys) fins a les brillantors químiques de la pista de ball, esperonades per infinites nits eivissenques. Resum errant d’una part de l’esdevenir de la música pop contemporània, escenificat aquest dilluns en un marc inèdit, l’Espai Port de Sant Feliu de Guíxols, dins del Festival de la Porta Ferrada.

New Order es va posar historicista des que va obrir fonent una cançó moderna, ‘Singularity’, amb les descolorides imatges del film ‘B-Movie: Lust & sound in West Berlin 1979-1989&’;, guiant-nos cap a una vella Europa. El grup viu un present una mica discontinu, amb el defensable ‘Music complete’ (2015) com a referent, del qual va tocar quatre cançons. Però la principal diferència respecte a la seva última visita, tres anys enrere al Sónar, va serl’homenatge al primer àlbum de Joy Division, ‘Unknown pleasures’, en el seu 40è aniversari, amb aquell nerviós ‘She’s lost control’ que es va apoderar Grace Jones a cop de dub, i un força punk ‘Transmission’ (tema no inclòs en l’edició original del disc), convidant a acatar la histèrica consigna: "Dance, dance, dance, dance, dance to the radio".

Aparell electrònic i rock

Notícies relacionades

Nicky Jam, Arcángel i Luis Fonsi omplen d’èxits l’Energy Fest

Un temps de silencis i renúncies

A la pantalla, la portada de l’àlbum, de Peter Saville, amb la seva representació del 1919 de l’ona de ràdio que prové d’una estrella, incrustada en un muntatge audiovisual del qual els músics es van servir per compensar que no són bèsties d’escenari. Bernard Sumner mai ha sigut un ‘frontman’ poderós ni un cantant refinat, però la seva barreja de fredor i vocalització descurada forma part del missatge. New Order és una arquitectura sonora, amb el seu aparell electrònic (la sempre ‘cool’ Gillian Gilbert als teclats) i el seu gust per un múscul rock: ‘Bizarre love triangle’ i la línia de baix de ‘The perfect kiss’, que Tom Chapman va puntejar a partir del motllo de Peter Hook.

De vegades és com si les cançons de New Order fossin més grans que ells, i un monument com ‘True faith’ sobreviu a l’estampa de Sumner animant el públic a picar de mans. És en aquests temes de culte universal on arrela el poder magnètic per sobre de les personalitats. Amb ‘Blue Monday’, del 1983, a dalt de tot, amb el seu ritme sec i el seu glamur desmotivat, que va acabar aparellat amb el ‘single’ que el va precedir al seu dia, ‘Temptation’. Reconciliat des de fa anys amb el seu passat més llunyà, New Order va evocar la seva identitat primigènia, la de Joy Division, per acomiadar-se: del rèquiem colpidor d’‘Atmosphere’  al tòtem ‘Love will tear us apart’, recordant-nos l’abast de la seva revolució emocional, en què mai la desolació va ser tan sexi.